L’exposició en l’IVAM de l’artista britànica Gillian Wearing (Birmingham, 1963) s’em-marca 7 en la línia del que, en el museu, denominem la construcció de “mitologies individuals”, en referència a un ampli conjunt de treballs artístics molt difícils d’em-marcar en una clara tendència artística, però que posseeixen una sòlida empremta personal i social que els dota d’un potent discurs. El conjunt de realitats “altres” i/o alterades que Wearing mostra, des de l’inici dels anys noranta, en les seues fo-tografies i vídeos, fa de la seua obra un qüestionament permanent de les diferents identitats que pugnen per sobreeixir en qualsevol ser humà. Des que Wearing va guanyar, el 1997, el famós Turner Prize, les seues imatges i pel·lícules no han deixat d’inquietar-nos i molestar-nos, d’atraure’ns i pertorbar-nos, perquè se’ns presenten com a clars espills, distorsionats o no, dels racons més recòndits de la nostra pròpia existència. La immensa majoria de les obres exposades en l’IVAM corresponen als últims quinze anys de creació de Wearing, i, per tant, no es van mostrar en la primera exposició que l’artista britànica va realitzar al nostre país a inicis del 2001. De fet, per exemple, la fotografia Rock ¨n¨ Roll 70 i la videoinstal·lació Your views són d’aquest mateix any i no s’han exhibit mai fins ara. Estem, per tant, davant d’una molt àmplia selecció de treballs que ens permeten tindre una generosa visió de les preocupacions i inquietuds que vertebren les obres dels últims anys de Gillian Wearing. Si haguérem de reduir a uns escassos motius la riquesa de la seua producció artística, diríem que un dels seus objectius fonamentals és la constant preocupació per la construcció del que denominem “identitat personal”. Per a això, Wearing no dubta a fer ús (com en la sèrie Family History, 2006) d’aspectes del passat o, fins i tot, del que se suposa que pot significar el futur dels personatges que ella retrata. Com tampoc la inquieta mesclar en les seues produccions (verbigràcia, en el seu vídeo We Are Here, 2014) qüestions que l’espectador no sap si són “reals” o inventades, vivències escamotejades o elements que romanen ocults en la zona més fosca de la nostra ment. Al situar-nos davant de les imatges que Gillian Wearing crea (per exemple, en la videoinstal·lació Secrets and Lies, 2009), no podem evitar un profund sentiment d’estranyesa, de pèrdua, de remordiment o, fins i tot, de dolor al veure un conjunt d’homes i dones despullar-se psicològicament davant de la càmera i observar com van caient una màscara rere l’altra a la recerca d’una identitat que mai arriba perquè, sempre, se’ls escapa entre els dits. Són obres que mostren camins difícils en què els diferents subjectes tracten de projectar-se i protegir-se al mateix temps, on intenten plasmar experiències d’alt contingut psicològic i terapèutic; però tam-bé són activitats profundament polítiques en què es manifesten la implicació i la participació dels diferents individus en el qüestionament i la posada en dubte de qui som. PPRREESSEENNTTAACCIIÓ José Miguel G. Cortés Director de l’IVAM
Gillian Wearing
To see the actual publication please follow the link above