del coll, i ell va començar a llepar-me la cara, i ens vam tornar inseparables des de llavors, fins al punt en què els meus pares deixaven que el gos dormira en la meua habitació a la nit. Per cert, jo estava tancat en la meua habitació, no em deixaven eixir fins que es despertaven i, òbviament, com havien estat bevent sempre arribava tard a classe. Arribes al col·legi i els professors et renyien per arribar tard. Tu no els deies per què arribaves tard. Simplement demanaves perdó, acceptaves que eres tu el que s’estava portant malament, així que amagaves la mentira que els teus pares et feien arribar tard. No volies que ningú ho sabera. Açò va durar un parell d’anys, i quan vaig arribar als sis anys mon pare se’n va anar de casa. Ma mare va conéixer un altre tipus. I ací va ser quan les coses van començar a anar malament de veritat. Jo arribava a casa del col·legi, el gos estava allí, i odiava a aquest tipus. Cada vegada que el tipus s’acostava a mi, el gos grunyia – no el deixava acostar-se a mi. I llavors un dia vaig tornar a casa del col·legi i el meu gos no estava. I record tindre un sentiment, molt profund, com si quelcom caiguera dins de mi, una espècie de pressentiment que les coses eixirien molt però que molt malament. I mentres que mon pare, mon pare real, quasi mai em pegava, aquest nou tipus va agafar el costum de donar-me palisses tan sovint com podia. M’atacava i em donava palisses. Recorde una vegada que jo estava en la banyera i em va agafar el cap i em va dir: “ens anem a alliberar de tu definitivament”, i em va subjectar el cap davall l’aigua i jo vaig forcejar i vaig forcejar, i llavors simplement em va deixar alçar-me, i quan em vaig alçar vaig veure que ma mare havia entrat en el bany i ell va dir que estava jugant. Però no puc oblidar la mirada que tenia, senzillament no puc. I després, un altre dia, havíem eixit, recorde que ell m’acabava d’arreplegar – era al costat del Tàmesi, ell i jo sols – i em va agafar i em va tirar al riu. D’alguna forma, només Déu sap com, vaig aconseguir agafar-me a la corda d’amarratge d’una barca i m’hi vaig aferrar, i algunes persones van vindre i ell els va dir que havia caigut al riu, que estava corrent pel mur i havia caigut. I jo vaig assentir i vaig dir que sí, que havia caigut del mur. A hores d’ara encara no sé per què vaig dir això. De veritat que no. I la vida va seguir així. Al final quan tenia uns huit anys van començar a portar-me a albergs de menors, em van deixar amb famílies 77 adoptives, o amb amics de la família. Era com si no em volgueren. I així, vages on vages, no li dius a ningú qui eres de veritat. Recorde una vegada estant amb uns pares adoptius i m’havien apuntat en un col·legi local, i jo els deia a tots que ells eren mon pare i ma mare, que havia estat de vacances a Amèrica amb ells perquè els havia escoltat parlar d’Amèrica, així que vaig adoptar eixe personatge. Perquè en realitat, al cap i a la fi, ser eixe personatge era millor que ser jo mateix i que la gent sabera com era jo en realitat. Així que eixe va ser el patró durant els dos anys següents, fins que vaig arribar als deu o onze anys. I llavors vaig entrar en l’institut de secundària i... vaig començar a donar-me a conéixer per com jugava al futbol. A la gent l’interessava la meua forma de jugar i les coses que podia fer. I així, la gent va començar a descobrir qui era jo i un club local va veure com jugava, ací tindria jo uns 14 anys, encara m’acaçaven en el col·legi i encara me n’anava tot malament. I tenia açò – era fantàstic – un conegut futbolista, que havia arribat prou alt, es va donar la volta cap a mi i em va dir: “necessitem un lateral de projecció ofensiva com tu, tu eres el que li falta al joc ara mateix.” I jo estava molt emocionat perquè aquest home m’oferia quelcom que era molt més del que mai havia somiat, i òbviament necessitaven el permís dels meus pares perquè jo poguera fer-ho. I, vaig dir als meus pares i em van dir: “No. No pots fer-ho. Has de concentrar-te en el col·legi.” Com si jo estiguera fent quelcom en el col·legi, estava en una espècie de classe per a xiquets amb necessitats especials, no arribaria a res. I eixe va ser un punt d’inflexió dramàtic en la meua vida. Sé que la meua vida havia sigut molt roïna fins llavors, però eixe va ser un punt d’inflexió dramàtic, saps? Perquè a partir d’eixe moment tot va ser costera avall. Vaig perdre el cap per complet. Vaig començar a esnifar pegament, recorde que m’acaçaven en el col·legi, i un dia vaig passar que m’acaçaren que cap professor es molestava amb mi, no els importava. Així que vaig decidir que no anava a aguantar-ho més, no vaig a permetre-ho. Recorde el dia en què va passar; jo estava en classe i el xic que estava darrere de mi s’estava burlant de mi, ficant-se amb mi. I jo em doní la volta cap a ell i li vaig dir: “per què no calles la puta boca?” I ell es va posar en pla: “Ah, ara et poses fanfarró, no?” I jo li vaig dir quelcom com: “Sí, ja veurem qui és fanfarró i qui no és fanfarró, fotre.” I
Gillian Wearing
To see the actual publication please follow the link above