VALERIO ADAMI

Valerio Adami / Plein Air N.Y., 1968

Plein Air N.Y., 1968
Acrílic sobre tela
243,5 × 493,5 cm (tríptic, mides totals)

 

Valerio Adami (Bolonya, 1935)

Aquesta obra de Valerio Adami, un paisatge desert de vida humana a la ciutat de Nova York de final dels anys seixanta, ens recorda les imatges insòlites vistes en els mitjans durant les últimes setmanes de màxima reclusió a les nostres cases, en les quals els espais públics emblemàtics de diverses ciutats, habitualment abarrotats, han cobrat una altra dimensió, desconeguda fins ara, sense la presència humana, i també han qüestionat el nostre model de vida i de desenvolupament.

Adami no només és hereu de la rica tradició pictòrica italiana, des del prerenaixement fins a Giorgio de Chirico i els seus paisatges anomenats “metafísics” d’arquitectures igualment desertes de presència humana, és també un vers solt en el moviment denominat Pop Art que es va expandir tant pels Estats Units com per Europa a partir de final dels anys cinquanta del segle passat, i que va arribar a l’apogeu una dècada després.

Si bé Adami comparteix algunes característiques del llenguatge pop, ben visibles en aquesta obra Plein Air NY, com són les figures siluetades per rotundes línies negres i els colors plans, frescos i contrastats, estil molt pròxim al còmic de “línia clara”, no és menys cert que la seua obra denota tanta preocupació per l’aspecte formal com per l’intel·lectual, i són constants en bona part de la seua producció les referències a la poesia, la literatura, la filosofia o la història, en forma de grafies.

Recordem ací les paraules de la professora i investigadora Carmen Bernárdez Sanchís (1954-2018): “Adami es manté fidel al concepte que tenien del dibuix els artistes del Renaixement: ser tant la quinta essència de l’anatomia (de qualsevol objecte, figura o paisatge), com la manifestació gràfica del pensament”.

Marta Arroyo Planelles
Conservadora

EmailFacebookTwitterInstagram