DOSSIER DE PREMSA: HABITAR EL MEDITERRANI

IVAM 24 Gener 2019

DOSSIER Habitar el Mediterráneo

L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) presenta l’exposició Habitar el Mediterrani. Aquesta mostra, que compta amb la col·laboració de la Fundació Banc Sabadell, s’emmarca dins d’una de les línies centrals del projecte museològic actual del centre que posa el seu focus d’atenció en les manifestacions artístiques, culturals o arquitectòniques de països que tenen en comú molt més que el fet d’estar en una àrea geogràfica banyada per les aigües del mar Mediterrani.

Una de les particularitats de la mostra és que les més de 150 obres que la composen procedeixen de centres tan diversos com el Museu del Louvre de París, el Centre Pompidou de París, la Fundació Le Corbusier de París, el Museu Arqueològic Nacional, el Museu Nacional de Arte Romano de Mèrida, el Centre National d’Arts Plastiques de París, el Musée d’Arts de Nantes, el Museu Egizio de Torí, el Museu Arqueològic d’Alacant, el Museo Arqueológico de Santa Cruz de Toledo, el Museo de Paléncia o la Col·lecció del Banc Sabadell, a més de nombroses col·leccions particulars i galeries internacionals.

Les peces les signen artistes reconeguts com ara: Sergi Aguilar, Mohamed Al-Hawarjri, Kader Attia, Ismaïl Bahri, José Manuel Ballester, Gabriele Basilico, Taysir Batniji, Jean-Marc Bustamante, Ali Cherri, Jordi Colomer, Rami Farah, Anne-Marie Filaire, Dora García,
Albert García-Alzórriz, Majd Abdel Hamid, Zarina Hashmi,
Susan Hefuna, Camille Henrot, Joan Hernández Pijuan, Khaled Jarrar, Yazan Khalili, Abbas Kiarostami, Maria Lai, Le Corbusier, Herbert List,
Anna Marín, Marie Menken, Randa Mirza, Juan Muñoz, Martin Parr, Marwan Rechmaoui, Till Roeskens, Dieter Roth, Anila Rubiku, Hrair Sarkissian, Massinissa Selmani, Julia Schulz-Dornburg, Ursula Schulz-Dornburg, Efrat Shvily, Corinne Silva, Carlos Spottorno, Rayyane Tabet, Juan Uslé, Vasantha Yogananthan.

Habitar el Mediterrani vincula el passat amb el present i les relacions de la zona nord d’aquest mar amb les del sud a través d’obres arqueològiques i contemporànies que es posen en diàleg. En elles es troben les petjades del pas del temps, del comerç, de la circulació d’idees, dels prejudicis, dels espais que ens acullen o ens rebutgen, mostrant imatges contradictòries d’aquest mateix entorn, unes amables, altres, temudes i repudiables.

Estem marcats pels fets i pensaments de fa 2000 anys i per a mostrar aquesta concepció de l’àmbit d’influència del Mediterrani s’ha concebut l’exposició com un viatge que comença al port de València i es dirigeix a altres ciutats com Barcelona, Marsella, Alger, el Caire, Tunísia, Istanbul o Beirut.

Aquesta mirada sobre aquesta àrea geogràfica es materialitza a través de dibuixos, pintures, fotografies, escultures, estàtues, instal·lacions, pel·lícules i textos. Els treballs presenten el cresol de cultures, l’encreuament de camins, les fronteres, els intercanvis comercials, històries d’inclusió i d’exclusió,
de conquestes i reconquestes, de sediments i estrats, d’urbs, de ciutadans i no-ciutadans o de conflictes i reconciliacions en els llocs als quals arriben les seues aigües.

RECORREGUT

L’exposició es divideix en huit apartats que mostren el context geogràfic, històric i sociocultural de la zona d’influència que uneix aquest mar. L’itinerari comença amb la secció titulada
Marc geogràfic, que aborda la imatge idealitzada del Mediterrani que tenien els artistes arribats de terres del nord d’Europa entre 1850 i 1950.

En el segon apartat, El pes de la història, veiem com el Mediterrani està organitzat per estrats, les ciutats i els camps s’assenten sobre restes, “miraculosament” preservats, però sovint oblidats -o ja saquejats- i alteracions, beneficioses o no, de l’entorn, que ajuden o condicionen, que suporten i que donen pes i fonament a instal·lacions actuals.

En la tercera secció, Urbs, La trama urbana i Urbs. Elements urbans, viatgem de les medines, mescla d’espais, olors, colors i sons, a ciutats colonials que, a imatge de París o Barcelona, van perdre les seues trames laberíntiques. Estan també presents elements arquitectònics com a gelosies, terrasses, balcons, reixes o galeries, que articulen els diversos nivells de privacitat.

En Civitas. Ciutadans i Civitas. No-ciutadans, veiem una ciutat com un conjunt de perennes construccions (urbs), i, o és sobretot, comunitat (civitas) de ciutadans ben relacionats entre si, un teixit de relacions humanes.

En cinqué lloc, Ciutat i Conflicte, se’ns mostren ciutats com Bagdad, que han patit recentment i durant anys un setge interior, partides per una xarxa d’alts murs de formigó per a impedir qualsevol relació entre veïnatges; murs i muralles que també divideixen comunitats, a les quals enfronten, com a Nicòsia. La trama urbana actual inclou –o exclou- barris, sovint perifèrics, com el Cabanyal a València, o la Mina a Barcelona, que la resta de la ciutat rebutja i en els quals no es gosa entrar per por del perill i al què diran, mentre que els veïns marginats a penes s’atreveixen a eixir de la seua comunitat per l’estigma que asseguen els marca.

Arribem al sisé apartat, Torres de l’ivori. Qui recòrrega la costa egípcia des d’Alexandria o viatge pel litoral mediterrani espanyol, turc, libanés o croat, no aconsegueix saber on es troba, doncs entre les files de blocs idèntics, quasi sempre desèrtics, enmig d’un urbanisme incert o inexistent, perd el contacte amb l’entorn. La ciutat de vacances s’erigeix com la imatge invertida de la ciutat mediterrània.

En Terra erma, observem com la terra i les construccions s’han convertit en erms indiferents on la naturalesa i la fona i permanent ferida causada per l’home, les construccions i els desfets, la terra remoguda i el formigó, la falta de perspectives i les obres inacabades fins a l’horitzó, es conjuguen per a compondre un paisatge desolat i sense atributs, on campeja la falta d’urbanitat.

El recorregut conclou amb El retorn d’Ulisses, una secció en la qual es tracta de posar una nota d’esperança, ja que malgrat els conflictes armats o soterrats, la segregació i les crisis humanitàries incessants, una inexplicable força vital permet creure en un futur diferent.

Habitar el Mediterrani és, per tant, una exposició amb un mosaic de imatges, d’obres de l’antiguitat i contemporànies, d’artistes de totes les riberes, que tradueixen la complexa, contradictòria, inclusiva i excloent imatge de pobles i ciutats, aixecats amb murs que cedeixen el pas o que emmurallen.

En paraules de l’arquitecta Blanca Pujals, Habitar el Mediterrani “és una exquisida selecció de treballs que suggereixen trobades entre peces arqueològiques i d’art contemporani, produint un interessant diàleg”. “Les fronteres territorials i polítiques s’esvaeixen per diluir-se en un intercanvi de cultures a través de la unió que ha facilitat la massa d’aigua que connecta tota una geografia limítrof, més enllà de tota divisió geopolítica.”

ALGUNES OBRES DESTACADES

Entre les més de 150 obres que composen la mostra, podem destacar algunes com ara la filmació Cynopolis de Camille Henrot, rodada en unes excavacions arqueològiques a Saqqara, Egipte, on conviuen objectes de rebuig amb les restes arqueològiques d’una piràmide, plena de turistes i habitada per gossos de carrer.

Podem subratllar també altres relats sobre el mar en aquesta mostra, com és la idea dels sediments que es posen en les profunditats, configuren les costes i s’assenten en construccions. Una idea que revela l’obra escultòrica del libanés Rayyane Tabet o la sèrie fotogràfica de Mesopotàmia de Ursula Schulz-Dornburg. Es tracta d’estrats d’història que contribueixen a reconstruir la memòria imaginada del lloc, com suggereix l’obra Egyptian Scale d’Ali Cherri.

L’artista Anna Marín mostra en la seua instal•lació Sic Transit rutes migratòries i contaminacions biològiques, geològiques o humanes al llarg de la història del Mediterrani i els seus territoris.

En Colour Correction. Camp Sèries, Yazan Khalili reprodueix fotografies alterades del campament d’Al-Amari a l’est de Ramallah. Khalili, en acolorir les instantànies de l’assentament, corregeix les construccions efímeres de ciment que representen la pèrdua i el trauma del conflicte a fi de subvertir la memòria en un futur desitjat, per a evitar convertir-se en un estat d’emergència.

Les fotografies de Martin Parr mostren un mar contaminat allunyat del concepte idealitzat de la indústria turística, les campanyes governamentals i una forma de vida estereotipada sempre plaent.

Amb un sentit similar s’orienten les imatges de Carlos Spottorno, amb el treball The Pigs, que mostra la bambolla immobiliària i la construcció de baixa qualitat dels últims anys, en una zona superpoblada, en la qual sediments, història i formigó s’acumulen a través del temps.

L’arquitecta i professora titular de l’Escola Nacional d’Arquitectura i Urbanisme de Tunísia, Leïla Ammar, subratlla que aquesta exposició pretén plantejar el debat de descobrir si el Mediterrani tanca una realitat
o és una manera de cultura en si mateix.

ACTIVITATS PARAL•LELES

La inauguració de la mostra s’acompanya d’una conversa entre els artistes Mohammed Al Hawajri (Gaza, 1976), Anila Rubiku (Albània, 1970) i el comissari, Pedro Azara.

La selecció d’obres es complementa a més a més amb un cicle de pel•lícules i mediometratges artístics que tindrà lloc els dies 2 i 3 de febrer amb l’objectiu d’ampliar i aprofundir les lectures proposades en l’exposició.

Així mateix, s’ha editat un catàleg amb textos del comissari, Pedro Azara, de Blanca Pujals i Leïla Ammar, així com un diàleg entre l’artista i comissari palestí Yazid Anani i l’arquitecte i comissari, també palestí, Abed Al Rahman Shabaneh.

EmailFacebookTwitterInstagram