Exposició

XAVIER MASCARÓ. ETERNA TORNADA

data d’inauguració

12 Novembre 2010

data de clausura

06 Desembre 2010

La seua carrera s’inicia, a finals dels anys huitanta, dins de l’àmbit de la pintura, però molt prompte traslladarà els seus interessos plàstics al territori volumètric i espacial de l’escultura. La vocació d’“arrancar una presència al buit”, tal com ho va expressar A. Giacometti, el durà finalment, a mitjan la dècada dels noranta, a la trobada amb el món del tridimensional. El material escollit per a donar cos a les seues obres és el ferro fos, tal com podem comprovar en bona part de les obres que conformen esta mostra. Un material noble i mil·lenari que l’artista ha sabut convertir en font de noves solucions escultòriques i que l’ha fet inscriure’s de ple dret en una tradició netament espanyola, compartint genealogia amb uns altres escultors com Julio González, Jorge Oteiza, Eduardo Chillida, Pablo Serrano i Martín Chirino, o, més recentment, Cristina Iglesias, Juan Muñoz i Susana Solano, al mateix temps que manté el seu llenguatge personal propi. Diu el nostre artista: “m’encanta el comportament capritxós que té el ferro en el procés de fosa. Crec que he arribat al comprendre’l bastant i que ara el puc prevore i controlar-lo de manera que puga aconseguir que, a vegades, em proporcione bells accidents.” L’obra de Xavier Mascaró és molt diversa i difícilment classificable. La rotunditat visual i conceptual, el freqüent treball en sèries temàtiques, els grans volums que utilitza sovint, l’ocupació i delimitació de l’espai amb les seues formes plenes i buides, la plasmació de formes i masses en contínua tensió, l’existència d’una forta càrrega simbòlica, la gran diversitat d’elements iconogràfics que poblen les seues escultures, la versatilitat dels materials emprats, la reflexió entre natura i cultura, i inclús un cert hàlit narratiu i argumental que acaba per adquirir uns purs aires escenogràfics, notori a la Galeria 5, són alguns dels trets amb què construïx una obra escultòrica intemporal, espiritual, molt personal i característica.El temps –“gran escultor”, com tan bé ho va saber vore Marguerite Yourcenar– habita i dóna sentit igualment a les seues escultures. Un temps que ocupa un doble registre: universal i personal, passat i futur. En la mostra de l’IVAM s’exhibix una selecció de peces, en la seua majoria escultures de grans dimensions que conversen amb dibuixos preparatoris, realitzades durant els últims deu anys de trajectòria.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram