Viva València

La relació que s’establix entre la moda i l’art és una relació fecunda i extensa, que compta amb molts antecedents històrics i que està marcada pel pluralisme de sentits i enllaços entre gèneres. Coco Chanel va dissenyar el vestuari dels ballets russos de Diàguilev; Balenciaga s’inspirava en Velázquez, Zurbarán i Goya, i el mateix Christian Dior va beure les fonts de l’art déco. Recentment, museus com el Metropolitan Museum of Art, el Guggenheim de Nova York, la Fundació Cartier de París o el Victoria & Albert de Londres han organitzat importants exposicions sobre l’obra de dissenyadors com Giorgio Armani, Christian Dior, Yves Saint Laurent, Gianni Versace o Jean Paul Gaultier. Este fenomen no és recent, encara que potser sí que ho és la seua popularització, ja que en 1970, fa quasi quaranta anys, el museu Metropolitan de Nova York va dedicar una exposició al dissenyador espanyol Cristóbal Balenciaga. D’esta manera, i guiats per estos valuosos precedents es fa necessari continuar reflexionant sobre el fenomen de la moda en l’àmbit artístic com a expressió de la societat i reflex de la cultura contemporània de la qual emergix. Per això, és del màxim interés aproximar-se a una proposta col·lectiva en què participen dissenyadors de hui en dia i artistes que pertanyen a la col·lecció de l’IVAM, en què podem interpretar noves correspondències entorn d’esta fructífera interrelació. D’esta manera, i per mitjà de confrontacions dialèc-tiques visuals revisem les poètiques de la moda i la seua relació amb l’art per a conéixer la seua contribució i grandesa. El diàleg entre Debota & Lomba, Jordi Teixidor i José Sanleón; Miguel Palacio, Pablo Palazuelo i Sophie Taeuber-Arp; Duyos, Antoni Tàpies i Pic Adriàn; Francis Montesinos, Natividad Navalón; Dolores Cortés, Sigmar Polke i Caio Fonseca; Teresa Helbig, Esther Pizarro i Elena del Rivero; Nicolás Vaudelet, Aurélie Nemours; Juanjo Oliva, Per Kirkeby i Anni Albers; Victorio & Lucchino, Lucio Fontana i Jean Pierre Bertrand; Alvarno, Jean Arp i Mompó; Elio Berhanyer, Sean Scully i Dieter Roth; Ana Locking, Tony Bevan i Bart Van der Leck; Ailanto, Linda Karshan i Huang Yan; Jorge Vázquez, Ralph Steiner i Carl Buchheister; Lydia Delgado, Claude Cahun i Pierre Soulages; Ágata Ruiz de la Prada, Julio González y Gerardo Rueda; Maya Hansen, Manolo Gil i Richard Hamilton; Hannibal Laguna, Ximo Lizana; Amparo Chordá, Ana Peters; Mompó, Lucio Fontana i Ángeles Marco; Alex Vidal, Andreu Alfaro i Miquel Navarro; Valentín Herraiz, Carmen Calvo i Eusebio Sempere; Gilles Ricart, Gilles Aillaud i Richard Lindner; Ángel Schlesser, Ad Reinhadt i László Noholy-Nagy; Pedro del Hierrro, Eduardo Chillida i Ana Peters. En la sala, l’organització de l’espai s’assenta sobre un pentagrama invisible, que ens ajuda a escriure una melodia sorprenent, on es col·loquen amb precisió musical les notes: dissenys i obres d’art. Els cinquanta vestits que ens oferixen els vint-i-cinc dissenyadors participants entaulen un bell diàleg entre dos sentiments contraposats però, al mateix temps, molt relacionats: la nostàlgia del passat i l’esperança en el futur. Les bambolines negres ens portaran per este insòlit i oníric viatge: ens faran imaginar el futur que han plasmat els dissenyadors en les seues creacions i, una vegada arribem a eixe matí surarem en la nostàlgia d’un passat que no s’acaba d’anar perquè és la nostra arrel.