Exposició

Terry Winters

data d’inauguració

17 Desembre 1998

data de clausura

10 Gener 1999

L’exposició, que és la primera retrospectiva sobre l’obra de Terry Winters que se celebra a Europa, reuneix més de cinquanta obres dels darrers quinze anys i inclou una espectacular sèrie de dibuixos recents que no han estat exposats anteriorment. El catàleg publicat amb motiu de l’exposició reprodueix íntegrament les obres exposades i inclou un text del comissari de l’exposició, Enrique Juncosa, i un altre de l’artista Ronald Jones. Terry Winters (Nova York 1949) es va donar a conéixer el 1982 amb una exposició a la Sonnabend Gallery de la seua ciutat natal. Des d’aleshores la seua obra ha evolucionat fins convertir-se en un dels pintors abstractes més prestigiosos i originals de l’escena novaiorquesa actual. El 1991, el Whitney Museum de Nova York va organitzar una gran retrospectiva de la seua obra que posteriorment va viatja al MOCA de Los Angeles. A la dècada dels vuitanta, l’obra de Terry Winters està plena d’imatges orgàniques que suggereixen llavors, espores, fongs, estructures cel·lulars, petxines, insectes, cadenes d’ADN, bresques o cristalls minerals. Aquestes formes que floten sobre un fons pictòric viscós, com si sorgiren de la pròpia matèria, es converteixen en metàfores de la transformació i de l’evolució alhora que fan referència a les estructures socials. Gradualment, en els seus quadres també apareixen formes ambigües de protuberàncies i cavitats que suggereixen els mecanismes de reproducció sexual. Amb aquestes formes, que també troben la seua inspiració en fonts no artístiques com ara la cal·ligrafia màgica taoista o els diagrames cabalístics, Winters aconsegueix unes suggeridores formes totèmiques que volen despertar el potencial associatiu de la imaginació de l’espectador. Als anys noranta, l’obra de Winters abraça progressivament i s’interessa pels desenvolupaments de la informàtica, les teories de les fractals i la realitat virtual. En un primer moment, aquestes obres suggereixen uns paisatges líquids que fan referència tant al nostre interior com a l’espai sideral. A poc a poc, tanmateix, les seues imatges perden qualsevol refent visual específic per a convertir-se en unes hipotètiques representacions de conceptes físics com l’ordre, el caos, la gravetat o la velocitat. Winters superposa diversos entramats de línies de línies de colors que creen al final una imatge contradictòria de dinamisme estàtic. Aquestes imatges vibrants, conseqüència dels pensaments que desencadenen en pintar-los, semblen trobar-se al llindar de la representació, i que necessiten d’un espectador per a completar-se. Suggereixen contorns i centres, com si subratllaren la seua intencionalitat metafòrica: són imatges que ens acullen.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram