Roy Lichtenstein

Roy Lichtenstein (Nova York 1923-1997) està considerat com un dels artistes nord-americans més importants d’aquest segle. Després de fusionar les imatges populars amb les tradicions estilístiques occidentals, Lichtenstein va aconseguir establir un estil únic. Educat sota la influència de l’expressionisme abstracte a la Universitat d’Ohio, els seus primers treballs reflecteixen, sorprenentment, una gran afecció a la figuració i un curiós interés per l’origen de la cultura americana. Molt prompte aquesta recerca cap a un nou llenguatge fa que Lichtenstein experimente amb imatges rescatades de la cultura popular, creant així les seues primeres obres de dibuixos animats que avui constitueixen l’inici de l’art pop. Aquestes escenes mundanes de Lichtenstein estaven fetes a mà, però buscaven seguir els principis tècnics de reproducció mecànica utilitzats en periòdics i caricatures, com la sobreposició de trames de punts que, a pesar de crear superfícies uniformes, donen uns valors tonals a les imatges i que aviat es convertirien en la rúbrica de la seua obra. El seu univers mecànic i bidimensional, format per figures ampliades moltes vegades de la seua dimensió original, de gruixuts contorns, colors brillants i formes estilitzades, constitueixen una sàvia i totalment identificable reinterpretació de la quotidianitat. Les seues escenes pictòriques ampliament reproduïdes constitueixen avui una part essencial de la nostra memòria artística, però és important sumar a aquest record el del seu singular treball escultòric, molt menys divulgat, però al qual ell dedica, des de l’inici, un lloc important en la seua carrera i que és precisament el que intentem destacar amb aquesta exposició. La marcada correspondència entre la seua obra pictòrica i l’escultòrica que ara coneixem, s’inicia als anys seixanta, quan, com a posseïdor d’un llenguatge plàstic més definit, Lichtenstein decideix fonamentar la seua escultura en el repertori d’imatges provinents de la seua obra bidimensional, recurs que a partir d’aquest moment es convertiria en una constant al llarg de la seua trajectòria com a escultor. És per aquest motiu que freqüentment les seues escultures presenten elements característics de la seua pintura, com els contorns negres o les ombres dibuixades que fan la impressió de profunditat. A aquests anys corresponen primer els seus caps de dona, i després les seues tasses, plats, culleres i teteres, o les seues explosions en relleu, que potser constitueixen el més clar exemple de transformació tridimensional d’una idea prèviament concebuda en dues dimensions. Després de les explosions, apareixen les seues anomenades “escultures modernes”, formades per una combinació entre línies i superfícies, planes o corbes, l’origen de les quals prové del minimalisme internacional i l’art decó combinats amb els dissenys d’algunes de les seues obres dels anys seixanta i setanta. Després d’una relativa pausa, aproximadament del 1970 al 1976, Lichtenstein reprén amb un nou ímpetu el seu treball escultòric, que en aquesta ocasió s’enfoca a la recreació d’objectes singulars, agafats dels seus dibuixos o pintures i que retraten, en forma quasi plana, les seues anteriors versions d’espills, tasses, vidres, escriptoris, llums i taules. Als anys vuitanta, allunyat dels temes convencionals de la seua obra, es concentra principalment tant en els seus perfils de caps -que incorporen elements des de l’expressionisme alemany fins a la ceràmica grega de l’antiguitat- com en les seues anomenades brotxades que, després de mancar pràcticament de volum, ara es projecten cada vegada més en l’espai, tot parodiant la gestualitat impulsiva dels artistes de l’Action Painting. Finalment, als anys noranta, a més de continuar amb les brotxades, i incórrer en els seus mòbils estàtics, que constitueixen una evocació al famós artista Alexander Calder, es dedica a l’experimentació de nous materials com per exemple l’acer galvanitzat, la llauna, els motlles de peltre i de ferro, la porcellana o la cera amb l’objecte de realitzar les seues escultures d’interiors domèstics i d’exteriors de cases. L’humor i la distància caracteritzen sobretot l’obra de Lichtenstein, per a qui qualsevol tema es pot convertir en element reflexiu.