Roberta i Julio González

Alumna de l’Acadèmia Colarossi, les primeres obres s’inscriuen dins d’una estricta influència paterna que, amb la insistència en l’observació del natural, marcaria el desenrotllament del seu propi estil al llarg de tota la vida. Al taller de son pare va conéixer en 1937 el jove pintor Hans Hartung, un dels impulsors de l’abstracció a Europa, que es convertiria en la segona referència fonamental en l’obra de Roberta, al mateix temps que en el seu marit. S’ha dit que Roberta González va ser una artista que va viure entre dos mons, entre la referència necessària a la naturalesa i les possibilitats expressives de l’abstracció. El seu treball va sintetitzar un llenguatge plàstic ric en recursos, molt suggeridor, fortament experimental i profundament personal. Esta mostra tracta d’oferir una proposta sincrètica que concilie les tensions entre abstracció i figuració, una manifestació pròpia del moment històric que va viure esta artista i que resulta essencial per a comprendre millor l’ampli panorama del desenrotllament de l’art abstracte a mitjan segle XX. No obstant això, les circumstàncies històriques i els esdeveniments autobiogràfics van limitar substancialment la difusió de la seua obra. Així mateix, l’ombra de Julio González i la de Hans Hartung han eclipsat de manera reiterada l’abast de les aportacions que va fer Roberta González al desenrotllament de la pintura del seu moment. Les exposicions pòstumes realitzades fins a hui han oferit visions molt parcials o l’han destacada insistentment en el context familiar. L’IVAM proposa ara l’exposició antològica més completa dedicada a esta artista; per primera vegada, s’invertix l’orde i és Julio González qui acompanya Roberta. L’exposició reunix al voltant de 80 obres, des dels primers dibuixos en què apreciem les ensenyances paternes fins als últims quadros en què brilla la seua plena autonomia plàstica. El recorregut proposat comença precisament pel final, amb els formats grans de l’etapa de maduresa. Les següents sales aborden les recurrents qüestions temàtiques, com els torsos, les màscares o el tema de Leda, que van anar vertebrant el treball de Roberta fins a la seua mort en 1976. Les 32 escultures de torsos, caps o dones assegudes de Julio González en estes sales subratllen l’origen de les inquietuds estètiques de Roberta. No obstant això, la influència paterna és més evident en l’última sala, on les escultures de Julio González coincidixen cronològicament amb els dibuixos, pastels i aiguades dels inicis de Roberta González.