Ramón Gaya

Ramón Gaya va nàixer el 10 d’octubre de 1910 a Múrcia. Als deu anys va deixar l’escola per a dedicar-se completament a la pintura, recolzat per son pare i aconsellat pels pintors murcians Flores i Garay. L’arribada a la ciutat llevantina dels pintors anglesos Tryon, i després Japp i Hall, va ser providencial per al jove Gaya, ja que duien amb ells reproduccions dels impressionistes francesos i de la pintura que es feia a París, Picasso, Braque, Matisse, que suposaren el seu primer contacte amb el món modern. El 1926 va arribar també a Múrcia el poeta Jorge Guillén, qui juntament amb Juan Guerrero Ruiz, va fundar la revista Verso y Prosa, en la qual Gaya col·laboraria amb escrits i pintures. El 1928 va viatjar amb una beca a París, on la il·lusió de trobar-se amb les avantguardes que ja coneixia per fotos només va ser comparable amb la decepció que li produïren en trobar-se-les de prop, la qual cosa va fer que dirigira la seua mirada cap al Louvre i, sobretot, cap al Prado, “el seu” museu, on va trobar els qui serien les seues referències pictòriques i els seus mestres al llarg de setanta anys: Ticià, Rembrandt, Velázquez, Rubens i tots aquells que d’una manera natural han anat conformant el seu univers pictòric. El 1933 va tornar precipitadament a Espanya i es va instal·lar definitivament a Madrid, on es va embarcar en un projecte d’instrucció popular, les Misiones Pedagógicas, amb les quals va recórrer Espanya de punta a punta en companyia de Rafael Dieste, Luis Cernuda i Antonio Sánchez Barbudo. La guerra va significar una interrupció dramàtica en la seua vida i en la seua obra. Com tants intel·lectuals, es va posar des del primer moment al servei de la República, destacat en els fronts literaris i artístics que li servien tant de propaganda com de suport moral, i així el veiem participar de manera molt activa, com a únic vinyetista, en la mítica revista valenciana Hora de España, juntament a Antonio Machado, el mateix Dieste, Gil-Albert, María Zambrano, Bergamín o Luis Cernuda. Després de la guerra, i després de l’amarga experiència del camp de refugiats francés, se’n va anar a Mèxic, on va romandre catorze anys i d’on sorgirien els seus avui cèlebres “Homenatges”, en els quals els estimats mestres, de Ticià a Picasso, de Velázquez a Van Gogh, de Rembrandt a Hokusai, tenen un paper protagonista i explícit en moltes de les seues pintures. El 1956 va canviar el seu exili mexicà per l’italià, per a establir-se a Roma, on va dur una vida solitària i apartada, compartida durant uns pocs anys amb l’amistat de María Zambrano, de l’escultor Giacomo Manzú o la de l’escriptora Elena Croce. Des del 1960, Gaya va a poc a poc normalitzant la seua vida espanyola, amb estades cada vegada més freqüents i prolongades, primer a Barcelona i després a València, on el 1974 instal·la el seu estudi. Són uns anys per a ell d’intens treball, com a pintor i com a escriptor, ja que és aleshores quan escriu i publica dos dels seus llibres més importants, El sentimiento de la pintura (1960) i Velázquez, pajaro solitario (1969). Ja el 1984, i sense tancar ni l’estudi de Roma ni el de València, Gaya anirà a viure a Madrid, i s’instal·larà en una itinerància constant que el durà de Madrid a París i de París a Roma i de Roma a València o Múrcia, ciutat aquesta darrera en la qual el 1990 es va inaugurar el museu que du el seu nom. L’exposició reuneix prop de dues-centes obres datades entre el 1923 i l’actualitat que tracen una àmplia retrospectiva sobre l’obra de Ramón Gaya i la influència que sobre ella han tingut les ciutats en què ha viscut. El catàleg editat amb motiu de la mostra reprodueix la totalitat de les obres exposades i inclou textos d’Andrés Trapiello, Tomás Segovia i Juan Manuel Bonet.