Exposició

Premi Internacional Julio González. Bernar Venet

data d’inauguració

27 Març 2013

data de clausura

01 Setembre 2013

En els seixanta Venet buscava el “neutral” a través de l’abstracte, creacions autoreferencials que només expressaven la seua pròpia realitat objectiva, matemàtica, tècnica, concreta, industrial. Com ara Pile of Coal (1963), les pintures Tar i els Cardboard Reliefs (1963-65), el curtmetratge titulat Asphalt (1963) o les peces “no visuals” sobre cinta magnètica (1967)… Estes són obres d’art la producció de les quals, en alguns casos, l’artista va relegar a tercers i no va voler veure fins que ja havien sigut finalitzades perquè pogueren existir de forma pura, per si mateixes, alienes a la subjectivitat de l’artista. En 1963 Venet es va desfer de la d del seu nom (de Bernard a Bernar) per a sentir-se més pròxim a la paraula noir (negre) en francés i així estar en una major harmonia amb el negre que dominava les obres d’eixa època, que s’alimentaven de carbó i quitrà. A pesar de les exposicions sobre la seua obra que va organitzar el Musée d’Art Moderne de París i els primers signes que el seu treball estava obtenint reconeixement, Bernar “es moria de fam” i no en el sentit figurat de la paraula. No tenia elecció. Per a ell, la supervivència passava per l’exili a Nova York, on Arman li va proporcionar un lloc on quedar-se en el seu apartament, que antany havia sigut l’estudi de Tinguely. “No viure a Nova York suposava estar fora del circuit. Tot succeïa allí. Hi vaig conéixer gent que va estimular la meua imaginació. Hi havia tal concentració d’artistes, galeries, col·leccionistes; havia d’anar i viure allí per a avaluar les coses i entendre la condició de l’artista. En eixe ambient vaig aprendre disciplina, a ser exigent”. Nova York també va ser un accelerador. Al cap de cinc anys, Venet va ser objecte d’una retrospectiva. Venet estava encabotat a oposar-se a l’expressionisme abstracte nord-americà, liderat per Pollock i les seues emocionals pintures de goteig, o Rothko i la seua busca de l’espiritualitat. Però el francés, un immigrant a Nova York, tampoc s’identificava amb l’abstracció lírica europea de Mathieu o Hartung. En 1966, va aparéixer per primera vegada la forma arquejada en la seua obra, no com un gest deliberat sinó com el resultat de funcions matemàtiques (The Straight Line D’ Represents the Function y=2x+1). En l’obra de Venet, l’essència de l’art és el concepte. Però un concepte que ha guanyat en humanitat i metafisicalitat amb els anys. En 1970, Venet va deixar de crear per motius teòrics. Va arribar a un límit en la seua exploració del neutral. Va decidir abandonar l’art per sempre. Inclús havia planificat la seua retirada quatre anys abans… Després de dur a terme l’últim dels seus projectes (obres destrossades en la seua absència), el 31 de desembre de 1970, per a ser precisos, va posar fi a la seua activitat com a artista. A què es va dedicar Venet? Va ensenyar i va aprendre. “Jo tenia un títol de secundària i vaig començar per llegir semiologia i filosofia. Vaig construir ferramentes intel·lectuals que em van permetre analitzar críticament la meua pròpia obra”. Durant este procés de qüestionament de si mateix i del seu treball, la necessitat visceral de crear va començar a ressorgir. “L’art és la meua vida”, va admetre Venet, que es va sentir simultàniament derrotat, resignat i feliç. Va ser una dècada més tard quan la línia, en totes les seues formes (corba, recta, angle), va fer la seua aparició i es va convertir en protagonista de la seua obra; encara hui alimenta el seu treball. Va ser en eixe moment quan l’artista es va despedir de la neutralitat. “Vaig tornar a les meues obres”, admet Venet, perquè la línia li va permetre elevar la pregunta fonamental de la presència de la racionalitat humana en un món en què només hi ha el caos. Estes dos realitats complementàries van entrar en conflicte i en acció quan Venet va començar a fer els seus Accidents i, amb un simple impuls manual, va tombar, com si foren fitxes de dòmino, quinze tones de barres de metall que recolzaven contra una paret. La línia, un concepte elemental, ens diu tot sobre la totalitat del món. No és un recurs estilístic, insistix l’artista. Venet lluita contra l’estil. “Quan cree obres d’art no cree un autoretrat”, diu, encara marcat per la seua inicial busca de la neutralitat. L’estil és un mètode, una marca que es reproduïx per a respondre a les exigències del mercat. A finals dels setanta, el seu desenrotllament formal el va portar portar a l’escultura. En concret 1979 va marcar un abans i un després en la trajectòria de Venet perquè va ser llavors quan va emprendre la sèrie de relleus de fusta Arcs, Angles, Straight Lines i va crear la primera de les seues Indeterminate Lines. Eixe mateix any el National Endowment for the Arts li va concedir una beca. En 1994 Jacques Chirac, llavors alcalde de París, va invitar Venet a presentar dotze escultures de la seua sèrie Indeterminate Line al Camp de Mart. Les peces posteriorment s’embarcarien en una gira mundial que les portaria per Àsia, Europa i Amèrica del Sud i del Nord. Esta exposició itinerant internacional seguix el seu curs i les últimes parades han sigut Houston, Texas; Auckland, Nova Zelanda, i Hong Kong, i visitaran Marsella este estiu. Fins ara, el nombre d’exposicions individuals de Venet ascendix ni més ni menys que a 250. La seua obra forma part dels fons de més de setanta museus en tot el món, entre els quals institucions tan notables com el Museum of Modern Art de Nova York, el Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York, el Centre Pompidou de París i el Museum of Contemporary Art de Los Angeles. En 2008 Sotheby’s va invitar Venet a instal·lar vint-i-cinc escultures de gran mida als terrenys de l’Isleworth Country Club, prop d’Orlando, Florida; era la primera vegada que la institució exposava i recolzava un sol artista amb obres de tal escala. Recentment museus com el Museum Küppersmühle für Moderne Kunst de Duisburg, Alemanya; l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM); el Seoul Museum of Art (SOMA) de Seül, Corea; l’Hôtel des Arts, de Toló, França, i el Mücsarnok Kunsthalle de Budapest, Hongria, han organitzat retrospectives de la seua obra. Bernar Venet també ha rebut encàrrecs per a la creació d’escultures d’instal·lació permanent a Auckland, Austin, Bergen, Berlín, Denver, Ginebra, Neu-Ulm, Niça, Norfolk, París, San Francisco, Seül, Shenzhen, Estrasburg, Tòquio, Tolosa i, més recentment, en la Gibbs Farm a Nova Zelanda. En l’estiu de 2011, Bernar Venet va desvelar les seues escultures monumentals en una exposició individual en el reputat Palau de Versalles de França, convertint-se en el quart artista contemporani que disfrutava d’eixe honor. Durant quaranta anys Bernar Venet, artista polifacètic i de renom internacional, ha produït escultures i també pintures, poemes, pel·lícules, performances, mobiliari i composicions sonores. S’han publicat nombrosos estudis i monografies sobre la seua obra en múltiples idiomes, entre els quals francés, anglés, espanyol, portugués, alemany, hongarés, xinés, japonés i coreà, firmats per historiadors de l’art tan destacats com Barbara Rose, Donald Kuspit, Carter Ratcliff, Thomas McEvilley, Catherine Millet i Achille Bonito Oliva, entre altres. Venet ha participat en importants cites artístiques com Documenta en 1977, així com en les biennals de París, São Paulo i Venècia. El juny de 2012 el diccionari Larousse va incorporar una entrada biogràfica sobre Venet, que és membre de l’European Academy of Sciences and Arts i també ha sigut objecte de distingits honors com els de Comanador de les Arts i les Lletres i Cavaller de la Legió d’Honor a França. En 2013 rebrà el prestigiós Premi Internacional Julio González en l’IVAM.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram