Exposició

Menchu Gal. Un esperit lliure

data d’inauguració

09 Febrer 2012

data de clausura

06 Maig 2012

Menchu Gal va pintar natures mortes, interiors, paisatges, retrats, però prenguera el camí que prenguera sempre va buscar reflectir-se, agafar els pinzells i expressar-se amb ells, com si sentira que els colors, les textures, foren l’alfabet del seu cor. Si alguna cosa caracteritza els seus olis és la no fredor, la sensació que darrere de cada pinzellada l’artista va deixar un poc de si mateixa, una mena d’energia positiva que continua latent. Hi haurà alguns que, en contemplar la seua Bahía nocturna (Badia nocturna), s’imaginaran dins de la història dibuixada, somiadors a la recerca de la calma que sempre imposen les barques tretes a terra, l’arena blanca, la remor sagrada del mar quan a penes es perceben altres sorolls. Hi haurà alguns que, quan s’acosten al seu Acantilado (Penya-segat), percebran el malson dels abismes, el vertigen d’allò abrupte. I també hi haurà alguns que vulguen travessar El puente (El pont), arribar al fons del misteri que s’amaga darrere de la serenor i l’equilibri de l’escena. Menchu Gal plasma el repetit miracle de la verema, sobrevola terrats, s’extasia davant dels capvespres, s’endinsa, ens endinsa, en el “gran bosc” dels contes, este on tot és possible, i és capaç d’obligar-nos a comptar els núvols i a delectar-nos amb els distints tons de la terra en la seua meravellosa Abstracción paisagística (Abstracció paisatgística). Les seues geografies més interioritzades, les que arranquen del sòlid tronc de l’arbre de la seua infància, són les del nord, panorames d’Irun, Hondarribia, Baztán, Elizondo, Bidasoa, San Juan, el Cantàbric i estes muntanyes sòbries i verd mullat que definixen el mapa de les seues vivències, però també allarga les branques de la seua afectivitat cap als paratges de Castella, omplint de franges d’alegres colors unes planures reclinades que inviten a l’expansió de l’esperit. Hi ha composicions tradicionals com Plaza del Ensanche (Irún) (Plaça de l’Ensanche [Irun]), Fuenterrabía, o Paisaje castellano VI (Paisatge castellà VI), però també esclats de llibertat i de subtilesa que marquen el seu segell personal com Bodegón con sandía y otros objetos (Natura morta amb meló d’alger i altres objectes) o Pueblo II (Poble II), on ens introduïx novament, com en El bosque (El bosc), en uns paratges de conte infantil. En el trajecte ens trobem també amb composicions pròximes al naïf, cas de Bodegón con pajarito (Natura morta amb ocellet) o Bodegón con figuras y tulipanes (Natura morta amb figures i tulipes), datades en l’última etapa de la seua vida i que podem interpretar-les com una tornada a la infància, com una reivindicació de la innocència. El camí no és monòton, varia, es renova, canvia i es bifurca en múltiples senderes com l’obra de Menchu Gal.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram