Manuel Saez

L’exposició és la segona i més completa retrospectiva d’aquest artista fins a l’actualitat, i ha estat comissariada per William Jeffett (conservador del Salvador Dalí Museum, St. Petersburg, Florida). La mostra aplega més de cent pintures de Manuel Sáez realitzades durant el període 1984-2000, i hi inclou també una important representació dels seus dibuixos i aquarel·les. L’exposició recorre el desenvolupament d’una lúdica i sensual figuració arrelada en la tradició nord-americana de la pintura d’avantguarda, figurativa com el pop art o l’expressionisme abstracte. Amb motiu de l’exposició s’ha editat un catàleg il·lustrat amb les reproduccions de les obres exposades i textos de William Jeffett, Victòria Combalia Dexeus, Katya García-Antón, un poema de Kenny Scharf, un relat de Guillermo Pérez Villalta i una entrevista amb l’artista. Manuel Sáez (Castelló 1961) és un dels pintors espanyols més sobresortints de la seua generació. El nucli substancial del seu treball —pintat a l’oli fins l’any 1989 i des del 1990 en acrílic— representa una subtil reinvenció del mitjà plàstic. Executat amb un domini total de la tècnica de la pintura així com del dibuix a llapis i l’aquarel·la, Sáez situa l’espectador en una posició entre el nivell conceptual i el sensitiu. En un cert sentit, l’obra de Sáez es pot contemplar dins de la tradició hispànica d’una aproximació sensual i eròtica al món dels objectes. Pel que fa a les seues qualitats com a pintor, comparteix nombrosos punts de vista amb l’art nord-americà del segle xix, tant figuratiu com abstracte. En paraules del propi artista: “Encara que siga un tòpic, per a mi els artistes americans són europeus sense contaminar. Com deia Close, ells no es duen la història a l’estudi. Estic convençut que l’excés d’informació bloqueja. Excés igual a buit. No renegue de la història, però en l’art americà he trobat solucions menys retòriques i més intel·ligents.” Encara que potser no siguen unes influències òbvies, els artistes següents representen uns importants punts de referència en l’obra de Sáez: Stuart Davis, Arshile Gorky, Jackson Pollock, Charles Sheeler, Chuck Close, Brice Marden, Sol LeWitt, Frank Stella, Grant Wood, Leon Golub, Roy Lichtenstein, Mark Rothko, Ed Ruscha, Kenny Scharf, Ralston Crawford, Phillip Guston, David Salle, Alex Katz, Cindy Sherman, Morris Lewis, Georgia O’Keeffe, Keith Haring, Eric Fischl, Andy Warhol. Durant els anys vuitanta, Sáez va treballar primer a Barcelona i posteriorment a Madrid. Durant aquest període l’artista va experimentar amb un ús idíl·lic de la imatge que va tractar la pintura i el seu món d’imatges com un llenguatge telegràfic format en part pel llenguatge dels còmics i altres fonts similars, que són meticulosament pintades i incorporades en la fictícia superfície de la pintura amb un significat de desafiament cap al significat convencional de la representació i la retòrica de la il·lusió. Aquesta fase del seu treball revela l’assimilació de l’art de les primeres avantguardes de Duchamp, Picasso, Picabia, Warhol i Dalí, i pot connectar-se amb el surrealisme. Aquests treballs poden ser caracteritzats com a “jocs de llenguatge”, els quals demostren el fonament lingüístic de la comprensió de les imatges. El 1990 l’artista va rebre una beca i es va traslladar a Roma, on va treballar a l’Academia de España. L’experiència romana va marcar un canvi respecte a la seua “teoria del joc” cap a una no menys humorística representació de l’artista en una sèrie d’autoretrats sorprenents, en els quals soscava amb enginy la seriositat de l’activitat artística. Encara que Sáez prefereix l’objecte com a tema dels seus quadres, la seua aproximació a la representació de l’objecte està plena de contingut autobiogràfic. El 1995 Sáez va viure durant alguns mesos a la República Dominicana. Durant la seua estada va realitzar dibuixos i aquarel·les d’una nova classe d’objectes procedents del paisatge tropical i en aquests treballs adopta una nova aproximació a l’ús del color com indiquen les seues pintures acríliques més recents. Les obres de Sáez dels darrers anys de la dècada dels noranta presenten objectes quotidians situats en un camp de color saturat. Aquests objectes, presentats habitualment en parelles, no estan concebuts a la manera de les natures mortes, sinó que estan basats en centenars de fotografies que l’artista agafa d’objectes, paisatges i gent. Aquestes revelen una reflexió pictòrica sobre el mitjà fotogràfic. A pesar d’aquesta connexió fotogràfica amb el món dels objectes, la representació que fa Sáez de les imatges està mediatitzada pel llenguatge pictòric de la pintura, i més concretament pel color —l’artista pinta capa sobre capa de color— estés en primes, transparents, diluïdes i àmplies pinzellades. D’aquesta manera, la representació òptica de l’objecte es realitza com un camp pur de color, desmaterialitzat i pròxim a l’abstracció. L’erotisme és una manera notable d’aproximació a la pintura, la sensibilitat subverteix l’aparent neutralitat de l’objecte. Açò es fa evident en les sèries titulades Safe Sex (1997), consistent en parelles d’objectes idèntics o la seua sèrie altament evocativa Chupetes (1997-98) i en la sèrie de dibuixos eròtics a llapis de dones en espontànies i enigmàtiques poses. Des del 1981 Sáez ha realitzat més de cinquanta exposicions tant a Espanya com a l’estranger. Als anys vuitanta foren freqüents les seues exposicions a la Galería Temple a Madrid i a la Galeria René Metras a Barcelona. El 1990 va exposar a Gamarra y Garrigues (Madrid), el 1991 a la Fundació la Caixa de València i el 1996 la seua primera retrospectiva, Colección exclusiva 1984-1995, es va presentar al Círculo de Bellas Artes de Madrid. El 1993 els seus treballs foren inclosos en l’exposició col·lectiva Exquisite Corpse: The Rules of the Game al Drawing Center (Nova York); el 1996 la CAAM (Las Palmas de Gran Canaria) el va incloure en Corona sobre el volcán, i el 1998 va formar part d’Spain is Different: Post-Pop and the New Image in Spain al Sainsbury Centre for Visual Arts (Anglaterra). L’exposició actual és una versió amplificada d’una mostra que va viatjar entre el 1999-2000 al Museo de Arte Contemporáneo de El País (Montevideo) i el 2000 al Museo Rufino Tamayo (Mèxic DF). L’obra de Sáez forma part de nombroses col·leccions públiques a Espanya, entre les quals destaquen: Fundación Argentaria (Madrid), Fundació la Caixa (Barcelona), IVAM (València) i Fundación Coca-Cola (Madrid). Per a aquesta exposició a l’IVAM Centre del Carme, Manuel Sáez ha realitzat una nova sèrie de quaranta aquarel·les.