Liliane Tomasko

A pesar de les diferències existents entre estos tres temes, el fil conductor de tots és el seu origen fotogràfic. Liliane Tomasko reunix grups de bosses de paper en bodegons i després les fotografia amb una càmera Polaroid. Seguix el mateix procés amb les piles que, en realitat, són escultures mal·leables que retraten en un extrem primer pla per a espentar a l’espai físic tridimensional fins als marges i racons del pla de la imatge. Tomasko repetix exactament el mateix procés quan captura els racons foscos i els fragments de les finestres. No obstant això, l’artista no comença amb fotografies de gran qualitat. Són instantànies preses amb Polaroid i, per tant, són mal·leables i d’alguna manera indistintes, sovint de colors vius, o colors que tendixen a ser massa foscos o massa brillants respecte a l’objecte original. Les fotografies són xicotetes. Amb estes imatges, que utilitzen simultàniament la memòria de l’objecte, este es transforma en pintura, mitjà que torna pràcticament a la seua dimensió original.    El procés d’abstracció i mistificació permet a esta pintora emprar un tènue estil pictòric que proporciona misteri i lluminositat, característiques originàriament alienes a l’objecte representat. Així, les pintures, a través de les seues superfícies revestides d’emocions, porten l’objecte de la fotografia barata a la pintura romàntica dels seus orígens, i desplega una nova bellesa i una valuosa originalitat.  Estes obres atresoren una important observació sobre el nostre món contemporani, perquè les imatges transformen el significat dels objectes que representen. Per tant, el tema de la representació i la falsa representació és omnipresent. Es tracta d’un viatge pel poder transformador del medi, i pel poder de la pintura com a mitjà manual en l’actualitat.