Exposició

Les muses de Ripollés

data d’inauguració

22 Novembre 2012

data de clausura

20 Gener 2013

Sense rebutjar les etapes més fosques, especialment en els anys setanta, se centra en la plenitud que impregna la seua obra i, especialment, en les muses, expressió d’una poètica vigorosa i acolorida. Esta essència revela una dicotomia permanent entre la monumentalitat i una certa fragilitat. Esta correspon exactament a la personalitat de l’artista, aparentment esvelta però molt resistent i també delicada. Un exemple significatiu de la monumentalitat de la seua obra són les seues escultures La señora con sombrero (La dona amb barret) i Las gemelas (Les bessones), les dos de 1998. Les dimensions de les obres en bronze, a partir de 1996, arriben als setze metres, com el seu Homenaje al libro (Homenatge al llibre), de l’any 2002. Cal destacar la gran facilitat amb què l’artista passa d’una escultura de cinc metres a una altra idèntica d’un metre, sense que es trenquen els equilibris, com en el cas dels seus Tótems (Tòtems) o de Tumbada (Ajaguda) i Tumbado (Ajagut), de 2008. Però l’artista porta el desafiament encara més lluny, i llavors, per exemple, realitza el marbre de xicotetes dimensions El tumbado de corazón (L’ajagut de cor), de 2003, o el vidre La mujer tumbada (La dona ajaguda), de 2007. Els espais públics requerixen escultures colossals, per a les quals utilitza amb mestria tota classe de materials: la fibra de vidre, la combinació de fibra de vidre i bronze o inclús fibra de vidre i cristall de Murano; el taulellet, la barreja de fibra de vidre i bronze. No sols les dimensions són impressionants, sinó també el pes i el treball subterrani que necessita i que no és visible. L’obra pintada també sorprén per les seues dimensions, ja siga en forma de díptics o de tríptics. La narració que posa en escena els moments de plaer de la dona utilitza formats grans que permeten evocar les etapes d’estes escenes. La producció de l’artista plàstic també té obres de menor format. Maneja allò calent i allò fred, allò colossal i allò refinat; i, tot i que l’obra és colossal, té un refinament propi. Les seues escultures de Murano són primer que res transparència, fragilitat i delicadesa. Les muses presidixen l’obra de Juan Ripollés, encara que en realitat no canta la gènesi de la humanitat ni la dels déus, ni tampoc la intervenció divina en la creació. No obstant, la metonímia que les caracteritza com a fonts de felicitat i saviesa correspon plenament a la producció ripollense. Mnemea és un vast territori, arrelat en ell. És el mite mediterrani, les emocions tan profundes com espontànies, la comunió amb la mare natura. S’unix a Erato en les abraçades amoroses, l’erotisme que aflora. Meletea, Aedea i Euterpe inspiren el seu treball en el taller més que transmetre la seua empremta en les seues obres. Finalment, Cal·líope impregna l’obra d’una certa màgia que, per picardiosa, impacta visualment i transmet vitalitat. Açò no sols val, per descomptat, per a les muses; ens permet també certes referències als faunes de la mitologia, de forma al·lusiva. Es desprén llavors una energia còsmica. La musa Euterpe està omnipresent des de l’any 1990. Ja siga plàstica o musical, l’artista no establix fronteres en cap àrea. Realitza retrats individuals dels músics sobre tela o escultures de cristall de Murano, així com de grups que amplifiquen el ritme. La poesia revestix diversos aspectes en l’artista plàstic: una fantasia desbordant, de perpètua metamorfosi, com anunciava La metamorfosis de la musa del artista (La metamorfosi de la musa de l’artista), de 1983, allò insòlit causat per les combinacions inusuals de diferents àmbits (àncora/barret, dona/guitarra), metonímies, temes en els quals aflora la tendresa, tons de color als quals acompanyen harmonioses lluminositats. Una de les dificultats per a abordar l’obra de Ripollés és la seua resistència a codis i categories, així com la hibridació dels seus materials i de les seues pràctiques. Però, a més, este rebuig del convencionalisme i este mestissatge donen coherència a l’obra, que és una, invadida per la vida i l’energia, autèntics rizomes que es teixixen entre els personatges, els temes i les tècniques. Cal destacar la seua gran capacitat per a visualitzar, a partir d’un objecte quotidià o de rebuig, la metamorfosi que sofrirà per a portar-lo a un món poètic. L’artista desenrotlla simultàniament el volum, la dimensió, les proporcions, el tacte, la resistència, la llum. Posa la màxima atenció en l’elecció del material, per al ferro oxidat, ja que l’oxidació li oferix un rang que va del daurat al púrpura, el bronze, el paper, el vidre. Este últim li procura una espècie d’alliberament. Este cristall de Murano, tan clar, respon de fet a dos preocupacions: l’expressió del món interior i el gaudi en relació amb el risc. Irradia la llum, aviva el color. Les transparències es basen en la manifestació del món interior i de l’aparença exterior, la qual cosa li permet a Ripollés expressar una emoció que ve de les profunditats del ser i deixar-la escapar, com si arribara a este resultat després de les diferents etapes de la ceràmica, del ferro, del bronze i de la fibra de vidre. Així, Juan Ripollés aconseguix una coherència tant mental com estètica. L’artista oferix un món lúdic que, al mateix temps, està basat en l’humor i la ironia. L’obra presenta una infinita varietat de matisos, suggeriments, atmosferes construïdes sobre dualitats de línies entrellaçades, sobre cromatismes, del més seriós al més estrident, del més suau al més alegre. Qualsevol pot captar una utopia o una realitat quotidiana, referències velades o no a l’alta cultura, altres de més sibarites. No obstant, el barroc vital, la ironia i l’humor, la transferència de l’expressió des de l’interior cap a l’exterior, corresponen a un profund qüestionament de l’artista sobre l’home i sobre si mateix. De fet, a través d’estes muses, la musa de Juan Ripollés és la vida, una metamorfosi perpètua de la fecundació, i el seu art és un continu desafiament.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram