Exposició

LA FIGURACIÓ NARRATIVA. PARÍS 1960-1972

data d’inauguració

18 Setembre 2008

data de clausura

11 Gener 2009

Un llop feroç bromista, una pietà en la batalla de Stalingrad, “munipas” que embarquen un Dubuffet, l’assassinat de Marcel Duchamp, un quadro crivellat a tirs, el conjunt en un ambient d’escàndol sàviament orquestrat: l’emergència de la Nova Figuració va ser alhora brutal i explosiva. Va reunir a alguns dels millors pintors europeus que se’n van anar a viure a París en els anys seixanta, que van realitzar una pintura franca, en línia amb la seua època, i que van entrar de ple en imatges quotidianes produïdes per la societat de consum. Rebutjant el bon gust, la justa mesura i la cultura d’elit, es llancen en un joc de massacres que assenyala a la gran pintura, denuncien les dictadures i disfruten llegint novel·les policíaques, revistes femenines i còmics. Abandonen la soledat dels tallers per a trobar la inspiració passada la cantonada. La seua pintura desborda d’humor i burles, utilitzen l’anècdota, la historieta i la Història amb majúscula, sense perdre, ni un àpex, la seua impertinència ni la seua força quaranta anys després. L’exposició Figuració narrativa. París 1960-1972 reunix les obres d’uns vint artistes que en els anys seixanta van pintar obres a partir d’imatges preses de la premsa, de la publicitat, del còmic i del cine que mostren objectes, personatges i situacions. Esta tendència, anomenada Nova Figuració, Figuració Crítica i finalment Figuració Narrativa, mai no ha donat lloc a un manifest, però sí que s’ha expressat en nombroses exposicions, la més cèlebre de les quals va ser Mythologies quotidiennes (1964), una mostra que va marcar la conscienciació dels artistes per una comunitat de preocupació. La repetició d’imatges, temes, tècniques de narració procedents de la cultura de masses en ple fervor durant estos trenta gloriosos anys, marca el retorn al tema en contrast amb l’art abstracte dominant. La seua voluntat d’establir un discurs crític i polític de la societat els distingix de l’art de la constatació com van ser durant aquells mateixos anys el pop art o el nou realisme. Els artistes es constituïxen en grups, reunits en salons (el Salon de la Jeune Peinture es reorganitza al voltant d’Aillaud, Arroyo i Cueco) o en revistes com KWY (Bertholo, Castro, Voss), amb relació, a vegades, amb altres moviments com els surrealistes (Telemaque) o els nous realistes (Bertini) i exposen per a la majoria de les galeries parisenques, com les de Daniel Cordier, Mathias Fels, Carlota Charmet. A París, l’ARC (Animation Recherche et Confrontation), una estructura al si del Musée d’Art moderne de la Ville de Paris dirigida per Pierre Gaudibert el 1967, presenta les seues primeres monografies en el museu. Els defenen els crítics com Gérald Gassiot-Talabot, Jean-Jacques Lévêque, Alain Jouffroy i revistes d’art com Opus International. Les trames evolucionen amb el temps: desinterés per l’abstracció en benefici d’un art figuratiu inspirat en imatges quotidianes de principis dels anys seixanta, compromís polític de 1962 a 1975, i finalment una interrogació poètica i metafòrica dels objectes amb un enfocament més individualista. Estos artistes es posicionen totalment en contra de la tradició de la “pintura bella”. Revolucionaris darrere de les empremtes del surrealisme, arriben de tot Europa a París en el mateix moment que Nova York es convertix en la capital de l’art viu i volen renovar les fonts de la imatge a través de la narració. Atrapats entre l’abstracció de l’Escola de París, que dóna els seus últims llampecs, i el pes del pop art americà, no sempre han rebut el degut reconeixement a escala internacional. En esta exposició hi ha reunides un centenar les més destacables teles realitzades entre principis dels anys seixanta, quan estos artistes europeus s’instal·len a París, i l’exposició organitzada el 1972 pel Grand Palais: 72/72: douze ans d’art contemporain en France. A més de dedicar-li una sala als començaments i a Mythologies quotidiennes, l’exposició es desenrotlla al voltant d’altres fonts d’inspiració: el còmic, amb estètica clara i contundent, la història de l’art revisitada i les fantasies de la novel·la policíaca. Finalment, la mostra acaba amb unes obres que evidencien el seu compromís polític. L’exposició, que ocupa tres galeries de l’IVAM, està estructurada en sis seccions. Comença en la Galeria 4 (2a planta), on es desenrotllen els capítols dedicats als inicis, a la mostra Mythologies quotidiennes, el còmic i els objectes i a l’allunyament de la pintura clàssica. Mentres que els apartats centrats en la novel·la negra i la política s’exposen en les galeries 7 (2a planta) i 8 (1a planta).

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram