Exposició

Julio González David Smith. Un diàleg sobre l’escultura.

data d’inauguració

20 Gener 2011

data de clausura

01 Maig 2011

Exposició

  • Planta -1
  • Planta B
  • Planta 1
  • Planta 2
  • Planta 3

L’art d’estos dos escultors compartix l’exigència de l’obra ben feta i, al seu torn, la convicció que en este compromís es fonamenta una irrenunciable proposta ètica que apel·la a la societat com el conjunt d’esforçats professionals units per l’imperatiu moral del treball solidari. La Montserrat de Julio González, una premonició extrema, en les albors de la Guerra Civil, igual que ho seria les Medals for Dishonor (Medalles per al deshonor) de David Smith en el llindar de la futura hecatombe bèl·lica. Dos artistes que, al marge de la distància que els separa, assenyalen un abans i un després en la comprensió de l’escultura contemporània i compartixen algunes conviccions decisives. Si més no, a la mirada del segle XXI. Julio González (1876-1942) va ser un artista ancorat amb força en la modernitat barcelonina, amic de Picasso i dels primers exiliats a París, però format en l’estètica realista i figurativa de l’artesanat ancestral que va calibrar prompte el vessant subversiu aventurat per l’art nou. Va començar la seua experiència amb el treball del metall, amb l’escultura del ferro amb la complicitat de Pablo Picasso, però des d’una perspectiva doble: en primer lloc a través d’algunes màscares que evoquen amb força la plàstica ètnica africana, llavors acabada de difondre a París després de la llegendària expedició a Djibuti mostrada pel Musée de l’Homme, per a donar entrada en el seu taller immediatament a compactes construccions de geometrització cubista. Més tard, la proposta d’una escultura oberta generada per la soldadura industrial, que tempera la solidesa volumètrica i estén l’espai a un entramat de constel·lacions formals entrellaçades de remota ordidura figurativa. Un art orgànic d’arriscats signes sensibles en l’espai. També David Smith (1906-1965), nascut a Indiana, va viure un dur aprenentatge en la soldadura en la cadena de muntatge industrial. Però es va educar artísticament, no obstant, en l’exuberant sensibilitat que va distingir l’Arts Students League novaiorquesa, juntament amb Arshile Gorky i Willem de Kooning, i va conéixer prompte les derivacions contagioses de la segona avantguarda europea que començava el desembarcament a Amèrica del Nord. A partir de 1933 David Smith es convertix en escultor i assaja l’experimentació formal sobre el ferro soldat que el portarà al descobriment de l’obra en ferro de Julio González, a qui devia el seu “alliberament tècnic”. González va ser per a Smith “el mestre de la soldadura”, l’audaç fantasiador de formes sensibles durant un viatge iniciàtic de l’artista d’Indiana al París d’entreguerres. David Smith va proposar, uns anys després, l’argumentació que suggerix la fortuna crítica de Julio González i el seu lloc privilegiat de la plàstica moderna: va ser el creador de l’escultura abstracta en ferro que va saber fondre i articular genialment el “dibuix en l’espai”. El nou art de David Smith recupera el fragment urbà casual en un elaborat programa plàstic arrelat en l’escultura metàl·lica aclarida i lineal, en una mena de “cal·ligrafia tridimensional” sempre original i polèmica que el convertiria en el clàssic de l’escultura nord-americana del seu segle. Les obres exposades ens tornen a l’instant màgic “de l’escultura heroica” de què parlava Clement Greenberg, d’una potent voluntat icònica que a la simple mirada frontal adquirixen una dimensió hieràtica i vertical, en efecte, però que es transfigura immediatament en una configuració feliç aconseguida a través de l’equilibri de l’amalgama metàl·lica. Obres poderoses pensades i traçades lentament en el cas de Julio González, com s’ha observat amb agudesa, que desafien la gravetat “des d’una materialitat prima i buida”, fins a aconseguir els subtils ensamblages industrials que responen a una callada cadència rítmica com és el cas de David Smith. Sempre amb l’agulló del dibuix escultòric sorprés en l’espai que afig a l’obra tridimensional una concisa dimensió incopsable i fugissera.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram