Exposició

Juan Antonio Aguirre

data d’inauguració

30 Març 1999

data de clausura

13 Juny 1999

L’exposició és la primera retrospectiva que es dedica a l’obra del pintor, teòric i crític d’art Juan Antonio Aguirre, i reuneix unes seixanta obres que comprenen la seua trajectòria artística des de 1967 fins a l’actualitat. El catàleg editat amb motiu de l’exposició reprodueix la totalitat de les obres exposades i conté textos de Fernando Huici, Juan Manuel Bonet, Carlos Franco i Guillermo Pérez Villalta. Juan Antonio Aguirre (Madrid 1945) va cursar estudis de filosofia i psicologia a la Universidad Complutense de Madrid. Va assistir a classes de pintura amb el valencià José Manaut Viglietti, que havia estat deixeble de Sorolla, i va acudir de forma lliure a l’Escuela Central de Artes y Oficios. El 1965 va presentar la seua primera exposició individual a la Galería Amadís amb un catàleg prologat pel poeta i crític Ángel Crespo. Poc després seria nomenat director d’aquesta galeria, des d’on va promoure joves artistes. Al final dels anys seixanta, abans d’acabar la seua carrera universitària, va començar a publicar com a crític d’art en la revista Gaceta Universitaria i, més tard, en la prestigiosa revista Artes, dirigida per Isabel Cajide, revista en la qual va col·laborar fins l’any 1974. A les galeries Amadís (1967) i Edurne (1968) va organitzar les exposicions Nueva Generación, en la qual va reunir un heterogeni nucli d’artistes entre els quals es trobaven Gordillo, Elena Asíns, García Ramos, Barbadillo, Jordi Teixidor, Yturralde, Alexanco, Julio Plaza i el mateix Aguirre. Nueva Generación va suposar una ruptura amb l’informalisme, i va marcar l’aparició de pop a Espanya, així com els moviments posteriors al pop i la nova geometria. J.A. Aguirre va plantejar el grup com una alternativa a un informalisme que ja estava consolidat i que estava en la seua pitjor fase: “s’havia convertit en una pintura de moda totalment buida de contingut que el 1967 es consolida en el museu de Conca.” El 1967 va realitzar la seua segona exposició individual com a pintor a la Galería Edurne, i no tornaria a exposar fins l’any 1974. Professor de la Universidad Autónoma de Madrid als anys 1969 i 1970, va publica, amb l’ajuda d’una beca de la Fundación Juan March, el llibre Arte último, on resumia el que va ser Nueva Generación i on va estudiar la situació de la pintura espanyola del moment i en especial la dels components de l’esmentat grup. En la seua etapa com a director d’Amadís va detectar talents d’artistes com Carlos Alcolea, Carlos Franco, Rafael Pérez Mínguez, Guillermo Pérez Villalta, Mitsuo Miura, Nacho Criado, Santiago Serrano, Soledad Sevilla o Miguel Ángel Campano. Va vaticinar que la dècada dels vuitanta seria la “dècada multicolor”, la del “sentit multicolor de l’existència”. Als anys setanta va reprendre la seua tasca pictòrica, que va compaginar amb el seu treball com a conservador del Museo Español de Arte Contemporáneo, del qual va arribar a ser sotsdirector. El 1972 Aguirre va rodar una pel·lícula sobre els Encuentros de Pamplona, els quals consistien en una trobada internacional d’art interdisciplinari de música, poesia, espectacles audiovisuals, pintura i sobretot happenings i actuacions. Conservador interí del Museo Español de Arte Contemporáneo des de 1976, va aprovar les oposicions al cos de conservadors el 1980, i el 1982 va ser nomenat sotsdirector del MEAC, càrrec que va exercir fins 1984, any en què el museu desapareixeria. Poc després va abandonar tota activitat museística per a dedicar-se quasi exclusivament a la pintura. La pintura de J.A. Aguirre, sempre figurativa i amb una intenció artística eclèctica, després d’un breu període inicial en què va practicar una pintura pròxima al naïf i sèries abstractes, va evolucionar cap a una rigidesa compositiva neoconstructivista que prompte configura el que serà el seu estil característic, dominat pel color i de formes desdibuixades, sota la influència de Bonnard, Matisse i Munch. Juan Antonio Aguirre reconeix que qualsevol imatge li serveix d’excusa per a iniciar un quadre, especialment si reprodueix uns moments emocionalment forts. La imatge final poc té a veure amb la d’origen. La importància del motiu decreix, en benefici del poder envoltant del color. Les seues obres tracten temes com les natures mortes, les quals reflecteixen la seua atenció cap als objectes més trivials i el plàstic, els paisatges interiors, amb freqüència records de viatges i entorns com Torremolinos, Benidorm o la serra de Madrid, i personatges que presenten referències a situacions viscudes i episodis autobiogràfics. Ha participat en exposicions col·lectives de renom, com la titulada Nueva Generación 1967-1977, Palacio de Velázquez, Madrid 1977; Madrid D. F., Museo Municipal Madrid, Madrid 1980; Otras Figuraciones, Obra Cultural de la Caja de Pensiones, Madrid 1981; V Salón de los 16, MEAC, Madrid 1985; Por la pintura, Diputación Provincial de Huesca, Osca 1991; 23 artistas, Madrid, años 70, Sala de Exposiciones de la Comunidad de Madrid, Madrid 1991; Los años pintados, Palacio de Sástago, Saragossa 1994 i Barcelona 1995; i ha celebrat exposicions individuals a Madrid, Sala Amadís (1965), Edurne (1967), Seiquer (1976), Buades, (1980) i a Juana de Aizpuru a Sevilla (1983). El 1997 es va realitzar una exposició de la seua obra recent (1990-1996) al Centro Cultural Conde-Duque de Madrid. Pel gener de 1996 Juan Antonio Aguirre va fer donació a l’Institut Valencià d’Art Modern de la seua col·lecció particular d’obres d’altres artistes i que es va exposar a l’IVAM l’octubre d’aquest mateix any, i el setembre de 1998 es va mostrar al Círculo de Bellas Artes de Madrid. L’IVAM posseeix en la seua col·lecció una de les seues obres més significatives: Dos de corazones, de 1982.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram