Exposició

Jazz gráfico. Diseño y fotografía en el disco de jazz, 1940 – 1968

data d’inauguració

14 Gener 1999

data de clausura

04 Abril 1999

L’exposició reuneix unes 180 cobertes discogràfiques que mostren l’evolució i les distintes tendències en el disseny de portades de música de jazz, el vigor creatiu i la riquesa conceptual del disseny gràfic i la fotografia aplicats a una música en el seu moment de major desenvolupament. A més d’oferir una selecció dels principals dissenyadors en aquest camp, incloguem alguns treballs firmats per artistes de relleu que s’acostaren al jazz de manera eventual, com el pintor geomètric Josef Albers, l’artista pop Andy Warhol, el realista social Ben Shahn, o els fotògrafs Lee Friedlander i W. Eugene Smith. El catàleg editat amb motiu de l’exposició reproduirà la totalitat de les obres i contindrà textos d’Alfredo Papo, pioner de la difusió del jazz a Espanya, Angelynn Grant, Bob Blumenthal i Jorge García. El lloc d’encontre més natural i més freqüent entre les arts visuals del nostre segle i la música és la coberta discogràfica. No obstant, fins ara els historiadors del disseny i els comissaris d’exposicions a penes han tractat el tema, o ho han fet de manera molt parcial, centrant-se principalment en les “intervencions” d’artistes conceptuals sobre el disc com a objecte pròpies dels anys seixanta i setanta. Segurament ha estat així perquè fins fa ben poc, els dissenyadors de portades de discos no han rebut la mateixa atenció que uns altres dissenyadors destacats en el camp del llibre, la revista o el cartellisme, a pesar de la qualitat intrínseca del seu treball i a la destacada influència de la indústria musical en la conformació de la cultura contemporània. Fins al final dels anys trenta els discos de 78 revolucions per minut es venien en fundes de paper, amb una perforació circular al centre, o bé recopilats en àlbums l’única identificació dels quals era un rètol o un dibuix genèric merament il·lustratiu. El 1940 Columbia Records va decidir posar portades als seus àlbums i va encarregar el disseny a Alex Steinweiss, el seu primer director artístic. Format en l’avantguarda d’arrel europea, i ajudant durant més de tres anys del cartellista austríac emigrat als Estats Units Joseph Binder, Steinweiss va transformar radicalment la indústria discogràfica. Les seues sorprenents cobertes, concebudes a la manera de cartells, suposaren per a Columbia un espectacular augment de les vendes, i poc temps després tots els altres segells discogràfics seguiren el seu exemple. Amb l’arribada el 1948 del disc de llarga durada de deu polzades, basat en la tècnica del microsolc, va caldre concebre un nou embolcall, i les portades es van imposar definitivament en la indústria del disc. Steinweiss va dissenyar principalment cobertes de música clàssica, però els seus pocs dissenys de jazz són obres mestres. Generalment el segell Columbia encomanava el jazz a un grafista molt diferent, però no menys atractiu: Jim Flora, que practicava un embogit dibuix humorístic influït per l’art precolombí. Aquestes són les primeres portades, en termes cronològics, de l’exposició. A mitjan anys quaranta, però, el jazz va viure una revolució estilística de la qual va sorgir l’estil conegut com a bebop. El bebop, un jazz molt més intel·lectualitzat que els seus precedents, era contemplat amb recel pels grans segells discogràfics: Columbia, RCA/Victor, Decca, de manera que els entusiastes de la nova música es van veure obligats a crear petits segells discogràfics independents on poder facilitar la seua expressió. Alfred Lion, un alemany exiliat als Estats Units després de l’apogeu del nazisme, va crear el segell Blue Note; Norman Granz, gran amant de l’art modern, va posar en peu segells com Clef o Norgran; Ahmet Ertegun, fill de l’ambaixador de Turquia als Estats Units, va crear el segell Atlantic; i el segell Riverside el va fundar Orrin Keepnews, un crític amb formació universitària. Tots aquests productors veien el jazz com un art, quan fins aleshores era considerat com un ingredient més de la indústria de l’espectacle, i els aspectes merament comercials no eren prioritaris en el seu treball. Mentre els departaments d’imatge dels grans segells es feien més i més cautes, els dissenyadors que treballaren per a aquestes noves marques van poder expressar-se quasi sempre amb una total llibertat. Els millors, com Burt Goldblatt, David Stone Martin, Paul Bacon, Marvin Israel o Reid Miles, crearen un grafisme original i atractiu (ja fóra per mitjà de la fotografia, el retolat, el dibuix o la pròpia distribució de l’espai), molt influït pels moviments artístics d’avantguarda i atent a les evolucions del disseny gràfic més avançat. Durant bastants anys les portades de jazz van ser més interessants que la d’uns altres gèneres musicals, dirigits a un públic menys exigent o de gustos més tradicionals. Entre mitjan anys quaranta i final dels cinquanta, el jazz va ser la música popular adulta per excel·lència. A partir, però, d’aquesta dècada va cedir el seu protagonisme a uns altres gèneres. Al final dels anys seixanta va caure en una crisi estilística que va comportar uns canvis dràstics: els petits segells van desaparéixer o van ser absorbits pels més poderosos, i les cobertes discogràfiques van assimilar la tendència psicodèlica que feia furor en la música pop, perdent el seu caràcter propi. Per això l’exposició arranca amb els dissenys pioners d’Steinweiss i Flora, als anys quaranta, i es tanca el 1968 amb un disseny de John Berg, artista que va fer carrera principalment com a creador de portades de música pop.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram