Exposició

IGNACIO PINAZO EN ITALIA

data d’inauguració

23 Setembre 2008

data de clausura

23 Novembre 2008

L’exposició Ignacio Pinazo a Itàlia dóna continuïtat al cicle de mostres que l’IVAM ha dedicat al genial pintor valencià amb la finalitat d’investigar i difondre la seua immensa obra. Les anteriors exhibicions tenien un caràcter més temàtic i es van centrar en la representació del retrat infantil i el paisatge marítim. Esta nova exposició, però, aborda amb amplitud la producció de Pinazo entre 1872 i 1880. El 1872, sense èxit, va aspirar a la beca de pensionat a Roma de la Diputació de València, la qual cosa no li va impedir fer un viatge pel seu compte que va completar amb una segona estada oficial com a pensionat entre 1876 i 1880. Esta mostra, de la qual és comissari F. Javier Pérez Rojas, estudia de manera exhaustiva la ingent i extraordinària producció de Pinazo en eixos anys i reunix més de 250 pintures i dibuixos, la majoria inèdits. 1870-1880 és una dècada decisiva en la vida i obra de l’artista ja que està repleta de descobriments i projectes que culminen amb la realització d’algunes de les seues obres mestres. El primer viatge a Itàlia d’Ignacio Pinazo, lliure de compromisos oficials, va ser molt important en la seua evolució i va obtindre resultats immediats. A Itàlia va poder veure les obres dels grans genis del Renaixement i entrar en contacte amb l’ambient artístic que s’hi respirava. A pesar que París ja havia desplaçat Roma com a lloc d’atracció i laboratori de la pintura moderna, la Ciutat Eterna encara era un punt de confluència internacional que afavoria la presència de les diverses acadèmies internacionals que hi havia. En el primer viatge, Pinazo va entrar en contacte amb el cercle de Fortuny a Roma, a qui va arribar a conéixer un poc abans de la seua prematura mort. Pinazo era un gran admirador de Fortuny i Rosales, que van ser els seus autèntics guies i models en eixe moment. En l’estada de 1873-1874 Pinazo no va fer grans composicions, sinó estudis i exquisides obres de xicotet format inspirades en la realitat més immediata. El paisatge i la pintura a l’aire lliure es van obrir camí amb decisió a partir d’eixe moment, ja que fins aleshores havia treballat preferentment el retrat i la pintura costumista. La seua visió del paisatge es distancia de la dels altres seguidors del gènere a València. El paisatgisme valencià encara es basava en criteris d’excel·lència i singularitat (paisatges d’altes muntanyes abordats des d’una perspectiva realista, panoràmiques, pintures de monuments…), i a pesar que la realitat geogràfica més immediata i quotidiana començava a ser descoberta i valorada, ningú l’havia abordada amb un sentit tan clar de contemporaneïtat com Pinazo. Així, va aparéixer una nova percepció de la naturalesa que prompte va superar els antecedents valencians i que té molt a veure amb la renovació que havien traçat Fortuny i Rosales. La sèrie de vistes i perspectives que va fer del claustre de San Giovanni in Laterano, que ara s’identifica en la seua seqüència, van ser molt especials en eixe moment. Pinazo és un paisatgista pur, curiós i analític, és un observador atent de l’entorn, amb una extraordinària sensibilitat cap a les belleses i manifestacions de la naturalesa. També de 1874 és el retrat que va fer d’una Ciociara i que demostra el seu interés per reflectir els personatges italians més genuïns. En tornar a València en 1874 havia enriquit considerablement l’horitzó de pintor i, per tant, podia competir amb més seguretat a la pensió de la Diputació de 1876, que va obtindre amb el llenç d’història Desembarcament de Francesc I a València. Després de contraure matrimoni amb Teresa Martínez se n’anà a Roma i es va instal·lar en el número 48 de via Margutta, el carrer per excel·lència dels tallers d’artistes. La tasca que va fer en eixos quatre anys fou extraordinària i no té paral·lelisme entre els artistes de l’època. Pinazo no només va complir rigorosament amb els enviaments sinó que va tindre temps de fer centenars d’estudis i apunts a l’oli del natural, que juntament amb la ingent quantitat de dibuixos que va fer constituïxen una de les cròniques més vives de la vida italiana, la qual cosa tan sols evidencia la universalitat de la seua obra. Pinazo obri ara la conegudíssima via del luminisme valencià, del qual és un dels indubtables creadors. Els temes de platja, els paisatges urbans, els personatges populars i fins i tot els temes d’història són abordats amb unes perspectives clarament modernes. Tan sols les obres que fa en estos anys de pensionat ens bastarien per a situar-lo en el primer pla de la pintura europea de l’època. Llenços com El guardaagulles, Jocs d’Ícar, Bacus xiquet o Les filles del Cid, són algunes de les pintures enviades a la Diputació de València. Els estudis del nu constituïxen un altre dels apartats més particulars i suggestius dels seus treballs a Itàlia, que ací es poden admirar conjuntament i ens desvetlen les seues fases creatives i processos. Les filles del Cid o Friné són unes mostres excel·lents del seu mestratge en la representació del nu. A Itàlia es reafirma també l’impressionisme pinazià a través dels seus estudis i referents del natural. S’han identificat i documentat ara una sèrie de peces d’indubtable valor històric que aborden els funerals del rei Víctor Manuel i del papa Pius IX. El viatge a Venècia també el trobem reflectit en un conjunt fascinant de vistes de la ciutat de la llacuna. L’estada a Itàlia la va culminar amb el llenç En Jaume I en el moment de lliurar l’espasa a l’infant En Pere. La complexitat i autoexigència de la pintura de Pinazo es posa de manifest en els innombrables estudis que va fer d’este llenç, el conjunt dels quals s’exposen ara a l’IVAM tot coincidint amb la celebració del centenari del monarca. Estudis i esbossos que, com a magnífics retrats individuals, tenen una entitat pròpia.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram