Exposició

Homenatge a Ana Peters

data d’inauguració

22 Març 2012

data de clausura

16 Abril 2012

Ens vam casar a Bremen al començament de 1964 i en tornar a València ens vam detindre a París uns dies. Vam visitar repetidament la galeria d’Ileana Sonnabend per a veure de prop quadros de Rauschenberg, Warhol (la sèrie dels accidents de cotxe), Lichtenstein i Pistoletto. Quan al maig d’eixe mateix any va presentar una exposició en la sala Mateu i un periodista la va entrevistar, Ana es va definir pròxima a l’art pop i va dir que els tres americans (va ometre deliberadament Pistoletto) eren els artistes que més li interessaven en eixe moment. Per a l’exposició havia fet obres de molt xicotet format en què jugava amb transferències d’imatges preses de la premsa il·lustrada, però també amb collage, frottage i juxtaposicions d’objectes trobats. Els títols de les obres eren versos o fragments de versos que havíem buscat junts en Schiller, Espronceda o Bécquer. L’exposició va agradar poc en els mitjans artístics valencians. Hui la recorde amb nostàlgia. A l’octubre d’eixe mateix any, Ana en va fer una altra, també a Mateu, amb obres prou diferents: multituds dibuixades esquemàticament al llapis sobre teles pintades a l’oli en tons clars, pàl·lids, com ara platges, gespes públiques i grans espais urbans. Tampoc va agradar. De tot això no queda res, o quasi res. S’ha anat perdent a l’atzar dels anys i de les mudances.  I eixe mateix any, com tantes vegades s’ha repetit, es va crear Estampa Popular. El naixement de Bodo, el nostre primer fill, va impedir que Ana, que havia participat en moltes reunions preparatòries, poguera preparar res per a la primera exposició del grup, que va tindre lloc a l’octubre. Va participar en la següent, al començament de desembre –el full volander que es va fer per a anunciar l’exposició era seu–. D’eixa exposició a Cullera he escrit unes altres vegades. Va ser avortada el mateix dia de la inauguració per la intervenció de l’alcalde i de la policia municipal. Vam haver de desaparéixer ràpidament en el 600 en què havíem transportat les obres. Naturalment, mai vam tornar a buscar-les. Ana va continuar col·laborant amb Estampa. La pregunta que jo em feia internament –mai ho vam parlar– era si s’integraria en Equipo Crónica. No va ocórrer. És quasi segur que no haguera funcionat. En la primavera de 1965 va emprendre un projecte ambiciós. Quadros de format gran. Iconografia exclusivament femenina, presa de la publicitat. Pintura acrílica, lluminosa, sobre fons de paper blanc. Una sintaxi de juxtaposicions simples, molt precises. Vaig tardar unes setmanes a trobar el títol que ella em demanava per a l’exposició: “Imágenes de la mujer en la sociedad de consumo”. La va fer la galeria Edurne a Madrid a l’abril de 1966. Hui crec que ni el títol ni el text que vaig escriure per al catàleg estaven a l’altura. En qualsevol cas, va ser mal rebuda. Pitjor que les de València. Per a ella, va ser un colp dur. Va començar a dedicar més temps al disseny d’interiors i a altres coses, però el que més l’absorbia eren els fills (en vam tindre tres més: Nina, Boye i Karsten) i un jardí d’infants que vam muntar en la nostra casa de Paterna.  Van ser anys meravellosament intensos. Amb una gran desgràcia, és  cert. I també amb la primera infància dels fills, amb molts amics, moltes experiències i molts entusiasmes compartits. Però, del que toca parlar ací és de pintura i la veritat és que Ana l’anava deixant. Va començar a tornar a pintar quasi deu anys més tard, a Portsmouth (quan em van expulsar de la Universitat Politècnica de València, en 1972, vaig aconseguir un treball en l’escola d’arquitectura d’eixa ciutat). Li va costar molt d’esforç. Va descartar tot el que havia aprés durant els anys pop i va tornar a l’oli, com si isquera de l’escola de nou. A Londres visitàvem sovint la National Gallery. Vam veure moltes exposicions, molta pintura. Un artista que li va cridar l’atenció va ser Hodgkin. Però, pintar a l’oli li resultava difícil i més encara definir el que de veritat volia pintar. Al començament dels huitanta, va trobar alguna cosa. Un camí estret que passava novament pel collage. Xicotetes meravelles inspirades per la pluja, els boscos, el mar britànic (la nostra casa estava enfront de la mar), fetes amb una precisió, una fragilitat i una neteja admirables. No s’han exposat pràcticament mai. Eixe camí es va interrompre novament amb una mudança. A mitjan dels anys huitanta vaig tornar a trobar treball a Espanya. Vam tardar prou de temps a tornar a instal·lar-nos en una casa on poguera haver-hi un estudi que li permetera treballar. Va reprendre la seua lluita amb l’oli. Els fills es feien majors. Jo estava ficat en altres coses que m’allunyaven de casa. Per a ella ha sigut un temps de soledat i per a la seua pintura, finalment, de plenitud. Una plenitud conquistada amb molta dificultat i molt d’esforç. Però Ana sempre ha sigut forta. Vint anys de pintura (oli, cartons i papers, però, sobretot, teles) lluminosa, altíssima. Escassa i amb una presència pública més aïna discreta, per no dir marginal, en eixe món de l’art contemporani que ja no és el nostre. Però bellíssima. Com ha pogut veure’s en algunes exposicions, especialment en la de 2007 a l’IVAM, on alguns aficionats (jo mateix) hem pogut admirar-la. Què més se’n podria dir? Tomàs Llorens

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram