Exposició

Giorgio Morandi. Exposició Antològica

data d’inauguració

24 Setembre 1999

data de clausura

06 Desembre 1999

Giorgio Morandi (1890-1964) és un d’aquests grans genis solitaris i intemporals que ocasionalment han sorgit en el transcurs de la història de l’art. Va viure sempre aïllat, podríem dir que com un ermità, a la seua Bolonya natal, on va desenvolupar un llenguatge artístic personal al marge de les modes. Aquest va ser el motiu pel qual la seua obra es va veure durant molt de temps relegada a un injust oblit, però que afortunadament això s’està resolent al final d’aquest segle XX que li va tocar viure i del qual destacarà, quan s’escriga la seua història, com una de les figures més sobresortints. Aquesta exposició, que se suma a les iniciatives que darrerament han sorgit per a situar la seua obra en el destacat lloc que mereix, ofereix una àmplia selecció de tota la seua producció. Arranca amb un dels seus primers paisatges del 1911 i acaba amb les seues darreres obres, datades el 1964, poc abans de la seua mort. En aquest mig segle de pintura, Morandi va consolidar un dels estils més personals i depurats de l’art contemporani internacional, un estil en que pintura i poesia conviuen en una perfecta sintonia. A pesar del seu retir voluntari, estaria sempre atent a la modernitat. Com comprovem en les primeres sales d’aquesta mostra, va arribar a participar fugaçment en algun dels moviments d’avantguarda que es donaven al seu voltant -com el cubisme, el futurisme i la pintura metafísica- abans de conformar el seu llenguatge pictòric definitiu. Va ser al principi dels anys vint quan la seua obra va assolir aqueixa màgica conjunció de llum i color, aqueixa personal capacitat de variar subtilment les tonalitats de les distintes zones i d’aconseguir una lluminositat només comparable a la dels grans mestres del quattrocento italià. Morandi va conrear sempre una pintura figurativa que gradualment es va fer més simbòlica. Llevat d’alguns paisatges, sempre sense figures, la seua obra es va centrar quasi exclusivament en la natura morta. En les seues inconfusibles natures mortes, plenes de serenitat, representa uns senzills objectes quotidians amb un llenguatge pictòric de gran puresa, una gamma de colors desmaiats, que van des de l’ocre, el rosa o el crema als blaus pàl·lids o grisencs, tot això sota una llum única i irrepetible. Els dibuixos i sobretot les aquarel·les de Morandi posseeixen la mateixa especial elegància de la seua pintura i també mereixen un pausat exercici de contemplació. Sorprén en les aquarel·les la seua economia de traços, la manera de diluir els colors i la seua mestria per a convertir el buit en forma, de tal manera que s’acosta a l’estètica oriental. La mostra es complementa amb la presentació d’una selecció dels seus gravats. Morandi també va ser un virtuós d’aquesta tècnica i un dels grans mestres gravadors d’aquest segle. Per a ell el gravat va ser una forma d’investigació plàstica sense color. L’aiguafort va ser la seua tècnica preferida, inventant un procediment de ratllat paral·lel que li serveix per a crear tonalitats i que dóna a tota la seua obra un aspecte molt característic. Els seus gravats són uns veritables exercicis de transcripció de les investigacions plàstiques d’expressió lumínica dels seus olis i d’ací que, en ocasions, transferesca a aquesta tècnica el tema d’algun oli pintat amb anterioritat. Curiosament, també podem fer el raonament contrari: el fet d’haver aconseguit en els seus gravats la gradació de tonalitats a través de la gradació de les trames va ser fonamental per a la consecució de la variació tonal dels colors dels seus olis, un aspecte en que Morandi demostra una vegada més la seua genialitat.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram