Exposició

Francis BACON

data d’inauguració

11 Desembre 2003

data de clausura

21 Març 2004

Qualsevol exposició important de l’obra de Francis Bacon, tant durant la seua vida com des que va morir —el 1992—, ha estat una exposició retrospectiva. Els primers grans homenatges organitzats per la Tate Gallery (1962), el Grand Palais (1971-72) i el Metropolitan Museum (1975) tenien una clara raison d’être perquè permetien que un públic ampli descobrira la magnitud i la intensitat de la inventiva de Bacon com a creador d’imatges. Però aquesta tònica ha continuat immutable durant l’últim quart de segle, amb dotzenes de museus, des de Tòquio i Minneapolis fins a Dublín i l’Haia, que repetien el model dels precedents i miraven de presentar una panoràmica tan completa com fóra possible de l’obra de Bacon, de manera que hi havia representats tots els temes i totes les etapes. El resultat és que ara mateix hi ha una manera ben establerta, per no anomenar-la “oficial”, de mirar allò que una vegada fou la fita immensament pertorbadora, rebel i tenaç de l’artista. L’objectiu d’aquesta exposició és capgirar aquesta tendència passiva i mirar de nou Bacon centrant-nos tan sols en un tema que va obsedir l’artista durant més de vint anys: les imatges del “Papa”. Després d’haver unit totes les pintures de la sèrie i d’haver-les restablert dins del context on van ser creades, esperem que es faça més palès el nivell d’ambició, de risc, d’intuïció, d’impulsos inconscients i de desesper que va menar el relativament jove i desconegut Francis Bacon a cometre aquest atac sense precedents contra una de les grans icones de l’art i de la civilització occidentals. Bacon havia estat obsedit pel poder i per la bellesa del Retrato de Inocencio X (Retrat d’Innocenci X) de Velázquez durant anys abans de pintar Head VI (Cap VI), la primera versió identificable que va fer de la imatge, l’any 1949. Considerava el retrat del mestre espanyol una de les més grans imatges de l’art occidental i, segons va dir ell mateix, s’hi havia “obsedit”. Reproduccions de la famosa pintura, la majoria en blanc i negre, penjaven de les parets del seu estudi o s’escampaven entre el caos de fotografies i de materials artístics que cobrien el terra. Va arribar un moment que Bacon comparà la seua fascinació per aquesta imatge en concret amb un “enamorament” —la mena d’adoració a l’heroi semieròtica que un jovenet pot desenvolupar envers un alumne major i més important de l’escola. Aquest curiós idil·li va dominar la vida de Bacon com a pintor durant més de vint anys, des del 1949 fins als començaments dels 70; i efectivament no va ser fins al 1971, quan completà una segona versió de l’obra Study for Red Pope (Estudi per a Papa roig), que la seua obsessió pel retrat de Velázquez va ser superada i abandonada. Arribats en aquell punt, Bacon havia executat unes quaranta paràfrasis de l’obra mestra espanyola (o un nombre considerablement major, si tenim en compte les nombroses versions que l’artista va abandonar o destruir). ¿Per què el motiu del “Papa” va captivar tant Bacon, i va causar que fera més variacions sobre aquest tema que sobre cap altre durant tota la seua carrera? ¿Per quina raó, entre els milers de fotografies i reproduccions que guardava en el caos que era el seu estudi, havia de tornar tantes vegades sobre aquest retrat únic de Velázquez? ¿Com era que aquesta paràfrasi constant permetia que l’artista expressara conflictes i impulsos profundament arrelats que no hauria pogut transmetre de cap altra manera? ¿Quines altres influències conformaren aquesta seqüència d’imatges tan extraordinàriament potent? I, sobretot, ¿per què un ateu militant i declarat com Bacon s’aferrà tan tenaçment a una imatge de caire religiós? Aquestes són algunes de les qüestions que esperem que siguem capaços d’examinar en profunditat mitjançant el fet de situar juntes per primera vegada les quaranta variacions sobre el tema del Papa que Bacon va pintar entre els anys 1949 i 1971. El que fa que tota aquesta sèrie —i les qüestions estètiques que planteja— siga tan fascinant és que ens permet de resseguir Bacon a través d’un llarg període de mutació gairebé constant. Pràcticament totes les fonts visuals d’inspiració que l’havien influenciat van trobar el seu camí en aquestes imatges ambigües i altament suggeridores, i van canviar així l’impacte que causaven de maneres inesperades. Sens dubte, hi havia el model original de Velázquez, la icona que Bacon reverenciava i profanava alhora. Però també hi havia el fotograma de la infermera que crida a Bronenosets Potyomkin (El cuirassat Potemkin) d’Eisenstein, la fotografia seqüencial de Muybridge i altres imatges famoses, com ara la del mig encobert Ritratto di Filippo Archinto (Retrat de Filippo Archinto) de Ticià. Fotografies d’Eichmann mentre era jutjat, dins la seua gàbia de vidre, i de dictadors que arengaven les masses o d’animals que ensenyaven les dents també hi jugaven el seu paper. Aquestes són algunes de les fonts més conegudes. Però Bacon tenia com a referència un ampli rerefons d’estímuls visuals, literaris i d’altres tipus. Com va dir una vegada: “No ho oblideu, jo ho mire tot i tot plegat es desenvolupa molt bé”. I noves fonts d’inspiració per a la seua imatgeria han estat descobertes fa ben poc entre els llibres i fotografies incomptables que Bacon va deixar escampats pertot arreu del terra del seu estudi quan va morir. Per a Bacon, la imatge papal presentava un seguit de possibilitats gairebé infinites per a l’associació i la metamorfosi. La seua gran ambició com a artista era la de crear imatges que pogueren despertar seqüències d’altres imatges aparentment sense relació amb les primeres, i obrir així allò que li agradava anomenar “les vàlvules de la imaginació”. En moure’s d’una versió del Papa a una altra, Bacon donava una llibertat total als impulsos directes, i permetia així que “el gran pou d’imatges” que duia dins d’ell eixira a la superfície a través de l’obra que duia a terme i suggerira noves formes mitjançant el canvi constant d’allò que implicaven. El fet d’estudiar el conjunt sencer de la seqüència dels papes, pintada quan l’artista es trobava al cim de les seues capacitats, és el fet de viatjar fins al cor mateix de l’extraordinària fita assolida per Bacon.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram