Exposició

Fernando SINAGA, L’estança inhòspita

data d’inauguració

21 Juny 2005

data de clausura

17 Juliol 2005

Fernando Sinaga és, sens dubte, un dels escultors més prestigiosos, amb importants mostres en galeries nacionals i internacionals, i ha realitzat projectes expositius de referència com Agua amarga (Fundació Pilar i Joan Miró, Palma de Mallorca, 1996), Doble inverso (Palacio de los Condes de Gabia, Granada, 1998), Anamnesis (Palacio de Revillagigedo, Gijón, 1999) o Esculturas 1991-1999 (Sala Amárica, Vitòria, 1999). Ha representat Espanya en la Biennal de São Paulo (1989) i en el pavelló espanyol de l’Exposició Universal de Hannover (2000). L’Institut Valencià d’Art Modern presenta la seua sèrie Polaroids, on indaga al voltant de l’ombra, la vanitas, la mort, el retrat i, en definitiva, la fogonada que revela allò real. Juntament a estes instantànies fotogràfiques hi ha disposades algunes escultures que també integren, juntament a allò magmàtic, la imatge parada, i una altra, titulada Contramundum (2002), en què s’al·ludix al barroc i a la idea del circuit lúdic. El títol de la mostra, L’estança inhòspita, al·ludix tant a la forma d’habitar en relació amb l’essencial com a la determinació freudiana d’allò familiar-estrany. Si el subjecte és, en l’experiència d’allò sublim, un testimoni impotent, també pot, des de la dimensió artística, tractar de traure a la llum una cosa que és purament amorfa. Amb tot, l’obra d’art és, també, allò inhòspit, este rar lloc en què ens demorem. Sinaga sap que ací s’ha produït un ajornament, un apòstrofe davant de la mort que acaba per revelar que allò miraculós és sempre allò quotidià. No es pot evitar el pitjor, és necessari acostar-se a la vida, però passant prèviament per la destrucció. Les il·lusions mortals de Sinaga es dirigixen a allò desconegut, a les idees latents, però també al plaer. Recordem que el plaer és tan sols una forma de la sorpresa, un enlluernament, un centelleig fragmentari en un espill, com el do és la vinguda d’allò nou, d’allò que no es pot anticipar i d’allò no-repetible. El que es pot transmetre en l’intercanvi simbòlic és sempre una cosa que és tant absència com presència, servix per a tindre esta espècie d’alternança fonamental que fa que, després d’aparéixer en un punt, desaparega per a reaparéixer en un altre. La resta és el signe de l’absència. Estem destinats a allò inhòspit, hem d’acceptar l’atzar fràgil que es recull, com una ombra, en la imatge: “desposseït del món –escriu Kristeva– m’esvaïsc”.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram