Exposició

EXIT. Francisco Solana

data d’inauguració

10 Juliol 2012

data de clausura

02 Setembre 2012

Exposició

  • Planta -1
  • Planta B
  • Planta 1
  • Planta 2
  • Planta 3

La pintura de Francisco Solana (Madrid, 1968) reformula la qüestió de la figurativitat i del mode poètic de reflectir la realitat; els seus quadros són una posada en acte de la vivència de la visió, analitzant detalladament el territori complex del realisme figuratiu on pot aparéixer aquella “felicitat intemporal de la visió” de què va parlar Aldous Huxley, com a obertura d’un lloc de contemplació subjectiva en què intervenen tant l’ensomni com el reconeixement de formes. Lluny del literalisme hegemònic i de la moda “híbrida”, Francisco Solana manifesta una confiança bàsica en la potència del pictòric; quan la “prohibició de la pintura” sona com una lletania delirant, manté la seua passió figurativa sense entroncar amb la tradició deformant de la modernitat. Tampoc “justificarà” el quadro en la seua mera dimensió física, com aquella superfície fenomenològica que conduïx a un desplegament nominalista, ni es replega cap a la retòrica de la pintura com a “cosa mental” que, en bastants moments, deriva al fetitxisme del pretesament conceptual. A la seua manera, cada pintor resumix la història de la pintura, i així, l’obra de Francisco Solana dialoga amb moments de la història de l’art crucials. “Per al nostre autor, la matèria –apunta Juan Antonio Fernández Arévalo– és la mínima, deliberadament. És precisament la immaterialitat, junt amb la llum i el color, els que doten la seua pintura d’una atmosfera especial, un poc irreal i màgica. Una llum vaporosa, inspirada en la pintura flamenca i holandesa –Van Eyck, Vermeer i Rembrandt– o en l’esfumat de Leonardo, que es completa amb una gamma de colors tènues, matisats, plens de subtilesa i dolçor, si se’m permet l’expressió; colors vius, com de vellut, que enlluernen, però no enceguen, transmetent serenitat, lluny del fauvisme salvatge del principi del segle XX i més en la línia colorista del realisme màgic de Courbet, en el segle XIX.” Si una influència s’ha anat revelant com decisiva en Francisco Solana és la d’Edward Hopper, que és, sens dubte, un artista determinant en la configuració de la “mirada nord-americana”. Francisco Solana cita explícitament la “mirada introspectiva”, d’una melancolia especial, hopperiana, però sobretot trau partit de la fragmentació metropolitana, dels detalls que doten el món d’un toc misteriós. Encara que “l’enquadrament” pictòric de Francisco Solana té a veure amb la referencialitat “fotogràfica”, la seua imaginació no té una voluntat de documentar el que passa, sinó d’introduir una dimensió poètica o ficcional, no pretén atrapar mecànicament la realitat sinó, valga el to metafòric, navegar per a trobar una altra llum. Des dels seus quadros de regates nàutiques, dotats d’una atmosfera màgica que el porta més enllà de la tradició mediterrània, fins als quadros que ha pintat a Miami, amb eixa lluminositat que té tant de Hopper com de la superfície seductora del pop, s’advertix una voluntat de mantindre la il·lusió estètica. Francisco Solana necessita recórrer el territori, estar-hi, atrapar els matisos, trobar el color dels seus somnis, basculant entre la dimensió metafísica de la pintura i la voluntat de generar un lloc, per a donar compte d’un territori que adquirix densitat imaginària. L’obra de Francisco Solana és, en tots els sentits, autobiogràfica; encara que no hi aparega mai, en el fons sempre s’està pintant a si mateix. Siga entre el gel de la mar de l’Àrtic o als carrers assolellats de Miami, no deixa de fer una navegació vital en què va traçant un “autoretrat” per mitjà dels detalls del món que observa. “El viatge com a camí i guia d’exploració –advertix Rosa Brun– esdevé en l’obra de Francisco Solana model de recerca de l’estudi del natural.” Enfront de l’obsessió del turista per les seues “destinacions”, el viatge que pinta Francisco Solana és, essencialment, una sedimentació d’experiències. Francisco Solana s’endinsa en l’Àrtic o contempla signes metropolitans, capta llums en regions distants i, en última instància, viatja cap a l’interior, tracta de donar compte de la dimensió del subjecte, que té tant de pèrdua i reconquista com la que caracteritza l’objecte. La sublimitat postromàntica reformulada en les pintures de Francisco Solana té una tonalitat hopperiana en què es tracta de donar compte no sols de la navegatio vital sinó del temps sedimentat en l’infraordinari, de la sensació d’abandó, de l’experiència, valga la paradoxa, fascinant de l’anodí. Les seues obres tenen a veure amb la cerca d’una sintonia o, millor, d’un ritme vital: els seus paisatges marins o urbans són, en gran manera, somnis, maneres de transformar la realitat en misteri, intents d’evitar la fossilització de l’imaginari. A Francisco Solana li criden l’atenció en el seu periple nord-americà especialment els rètols, l’escriptura metropolitana, el vertigen dels reclams de la cultura del consum. Transforma eixes incitacions comercials en pintura, reconduïx la pulsió voraç de la “classe ociosa” en gaudi estètic. Les imatges viatgeres de Francisco Solana no han sorgit d’un mer espill, sinó que són el resultat d’una mirada que sobrepassa la realitat i ens vol mostrar senzilles eixides (com en el quadro que explícitament titula Exit) poètiques. L’art és una passió tensada sempre en relació amb l’imprevist i l’inaudit, abocat a la recerca d’allò que té el caràcter de promesa de noves experiències.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram