Exposició

Eusebio Sempere

data d’inauguració

16 Novembre 2018

data de clausura

03 Febrer 2019

Exposició

Eusebio Sempere / Movil, ca 1972-1973

Eusebio Sempere (Onil, Alacant, 1923-1985) va arribar a París per primera vegada el 1948, amb una beca que li va permetre imbuir-se en el coneixement de l’art modern i establir un contacte directe amb la pintura de Vasili Kandinsky. L’estiu de 1949 va exposar a València una primerenca mostra d’aiguades abstractes que naix, segons les seues paraules, del “enlluernament” que li havia produït l’art exposat a París. De retorn a la capital francesa, el 1950, s’enfronta a l’obra de Mondrian com a expressió del rigor i l’ordre de l’abstracció i s’alinea amb el vessant d’aquest, derivat dels corrents concretes del període d’entreguerres. Sempere freqüenta dos escenaris en els quals es forja aquesta abstracció: el Salon des Réalités Nouvelles, on va tindre relació, primer, amb Auguste Herbin i, més tard, amb Michel Seuphor, i la Galerie Denise René, que representava una sèrie d’artistes amb els quals va travar contacte, especialment Victor Vasarely i Jesús Rafael Soto.

L’estada a París li va donar l’oportunitat d’emprendre, a partir de 1953, una labor coherent i pausada d’investigació plàstica, que va culminar amb la definició d’una obra personal, coetània al sorgiment de l’art cinètic, moviment que es va presentar a l’abril de 1955 en la cèlebre exposició Le mouvement, impulsada per Vasarely a la Galerie Denise René.

La investigació cinètica d’Eusebio Sempere es plasma en dos tipus d’obres. D’una banda, un treball ampli, que ell va considerar com experimental, amb dibuixos a l’aiguada sobre paper Canson generalment negre; i, d’una altra, un conjunt de relleus lluminosos mòbils elaborats amb planxes de fusta, làmines de plexiglàs, bombetes i motors elèctrics xicotets. Sempere va presentar diversos relleus en l’edició de l’estiu de 1955 del Salon des Réalités Nouvelles –poc després de la celebració de l’exposició Le mouvement– i va distribuir un manifest en el qual es refereix a la llum com l’element amb el qual construir un diàleg poètic a través del temps. Totes aquestes obres van sorgir, segons les seues pròpies paraules, com un “impuls de reestructurar la pintura, tan maltractada llavors per l’èxit i la difusió de la tendència informalista”.

En les aiguades que va crear, Sempere desenvolupa un concepte compositiu que deixa fora la perspectiva, tot és primer pla i les figures geomètriques es multipliquen per l’espai neutre del paper. Construïdes quasi sempre per una multitud de ratlletes i xicotets plans de color molt matisat, les formes semblen evolucionar físicament en l’espai, perquè, com ell mateix explica, “tot es converteix, aleshores, en un anar i vindre continu del nostre ull”.

Els relleus lluminosos mòbils –dels quals s’ofereix una representació exhaustiva en aquesta exposició–, ofereixen una evolució que va des de les formes geomètriques simples i la llum blanca dels primers, a uns altres en els quals aquesta es filtra per mitjà de plàstics fins de colors, les formes es compliquen i s’introdueix un mecanisme de motors xicotets que produeix una seqüència en l’engegat de les bombetes i en l’apagat d’aquestes. Són obres que Vasarely va valorar pel rigor del signe i la mesura del color i la llum i que, segons ell, “s’inscriuen en el temps amb una sensibilitat continguda i commovedora”.

Després de participar en la Biennal de São Paulo de 1959 amb alguns relleus i exposar en alguna de les mostres del grup Parpalló, creat per Vicente Aguilera Cerni el 1960, Sempere torna a Espanya quan l’acceptació de la modernitat artística ja era un fet i l’ambient pictòric estava definit per l’informalisme. Comença llavors la segona etapa de la seua carrera, en la qual l’artista s’esforça per centrar-se en la pintura. Va seguir treballant amb l’aiguada, en suports de més grandària i amb una preparació que aportava textura i rugositat al fons, sobre el qual va introduir referències figuratives lleus. Desenvolupa la seua gramàtica a força de fines línies de color mai homogeni, amb una varietat rica i refinada de tonalitats que, amb les dificultats tècniques que ell mateix assenyalava, li va permetre crear obres impactants en les quals la vibració i la mobilitat de la llum i l’efecte espacial i atmosfèric d’aquesta resulta determinant.

A partir de 1964, any en què va viatjar per EUA i va conéixer Josef Albers, Sempere pren un nou impuls que el va portar a definir la sintaxi de la seua obra madura i a incorporar dos materials nous en el seu treball: el cartó i el ferro. Durant un període de temps curt i intens va elaborar un grup d’obres a les quals va anomenar “collages”, que requerien un treball minuciós de retallat del cartó. Aquest desenvolupament efectiu de la interacció de plans successius en profunditat és també la base de la creació de la sèrie de mòbils en varetes de metall cromat o pintat que va exposar aquell mateix any a Nova York. Des de 1965, Sempere va intensificar la producció de mòbils a força de pantalles, amb el propòsit d’investigar al màxim els múltiples contrastos òptics al quals pot donar lloc el joc de plans diferents si es crea una escultura dinàmica, mutable i lluminosa. En aquesta època la seua pintura conté els elements essencials del seu llenguatge, a partir del signe primari de la línia juntament amb el color, ja siga en obres de caire exclusivament geomètric o en altres en què és possible entreveure referències a una figuració paisatgística que al·ludeix a la llum de la naturalesa. També crea una producció important de carpetes de serigrafies, tècnica en la qual l’aportació que va fer va ser molt notable.

Sempere va participar, a més, en les iniciatives més variades (que ell anomenava treballs d’investigació), influïdes per la interacció de l’art plàstic amb la música, l’arquitectura, les noves tecnologies, la cibernètica i la ciència, fet que demostra la riquesa dels interessos artístics que tenia. La idea de concordança de les arts, de poesia concreta, musicalitat i objectivació, es troben, per exemple, en el projecte que va fer per a la companyia IBM: una estructura mòbil i lluminosa sincronitzada amb la música i la poesia concreta, elaborada el 1969 per Eusebio Sempere juntament amb el músic Cristóbal Halffter i el poeta Julio Campal. En aquest context destaca també la participació que va fer en els “Seminaris d’Anàlisi i Generació Automàtica de Formes Plàstiques” del Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid (l’actual Complutense), els anys 1969-1972, dels quals sorgeixen algunes obres creades amb computadora; i en les exposicions Abans de l’Art. Experiències òptiques perceptives estructurals, que va organitzar Aguilera Cerni a València i a Madrid el 1968.

Aquesta mostra, que abraça tres dècades del treball de Sempere i hi inclou aiguades, relleus lluminosos, pintures sobre taula, collages, mòbils metàl·lics i escultures mòbils, itinerarà a la seu de l’IVAM a la ciutat d’Alcoi, del 16 de novembre de 2018 al 3 de febrer de 2019.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

EmailFacebookTwitterInstagram