Exposició

Enric Crous-Vidal. De la publicitat a la tipografia

data d’inauguració

06 Juliol 2000

data de clausura

17 Setembre 2000

L’exposició reuneix cartells i publicacions d’Enric Crous-Vidal. De la seua primera etapa avantguardista s’hi presenta el Tratado sintético de caligrafía, la revista Art, cartells, fullets i dissenys de lletres i vinyetes conservats pel Museu d’Art Jaume Morera de Lleida i per alguns col·leccionistes particulars. De la seua etapa parisenca, època en què l’avantguardista ha deixat pas al dissenyador professional i a l’estudiós dels problemes específicament tipogràfics, s’hi mostra la relació entre la tipografia i la tradició cultural pròpia. Les obres d’aquesta segona etapa procedeixen de col·leccions particulars, especialment de la col·lecció de la Sra. Crous-Vidal i d’algunes biblioteques franceses. Aquesta exposició s’inscriu en la línia de recuperació de la memòria del disseny gràfic espanyol duta a terme per l’IVAM i l’estudi de l’avantguarda lleidatana al qual el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida s’ha dedicat durant els darrers anys. Així mateix, complementa la tasca iniciada ja el 1987 amb l’exposició que la Caixa de Lleida va dedicar-li al grup d’artistes d’Art, i amb la recuperació digital d’alguns dels tipus de Crous-Vidal que l’empresa Bauer ha iniciat el 1999. El catàleg de la mostra reprodueix les obres exposades i compta amb una selecció de textos d’Enric Crous-Vidal, a més d’articles d’Esther Ratés sobre la revista Art i de Patricia Molins, comissària de l’exposició, que analitza la biografia i bibliografia de Crous-Vidal. Enric Crous-Vidal (Lleida 1908 – Noyon 1987) és una figura pionera del disseny gràfic espanyol, i excepcional per la pluralitat del seus interessos i la magnitud del seu treball, a pesar dels escassos anys que li va dedicar. Va treballar a Lleida entre el 1931 i el 1935 com a dissenyador publicitari amb taller propi i va posar en marxa Art, una de les poques revistes d’avantguarda espanyoles de l’època. Després de la guerra es va exiliar a París, on va viure entre els anys 1947 i 1955. En aquesta segona etapa va aconseguir aprendre l’ofici de tipògraf, i va aconseguir una cosa que cap dissenyador espanyol ha aconseguit abans de l’època digital: veure fosos alguns caràcters i vinyetes de la seua creació. En ambdues etapes va buscar i va trobar la relació amb uns altres artistes i dissenyadors als qui apreciava. Amb ells va col·laborar buscant sempre la inserció pública de les seues idees i del seu treball, des d’una posició d’activista intel·lectual i estètic no individualista. Aquest activisme el va dur a promoure les seues idees a través de grups, programes, exposicions i escoles, desenvolupant una important activitat paral·lela com a teòric i divulgador de les seues idees tipogràfiques en textos que concebia com a manifestos. També ens hauríem d’acostar a un període més pròxim a l’actual per a trobar, en el terreny del disseny gràfic espanyol, altra figura amb la capacitat de liderat i la voluntat teòrica que guiaren Crous-Vidal. Bàsicament autodidacte, no va arribar al grafisme per les vies habituals —l’artista reconvertit en il·lustrador per motius econòmics, o el tècnic d’impremta amb una bona mà i ambició—, sinó des de la convicció de la importància, modernitat i autonomia de la publicitat i la tipografia. El 1931 va fundar a Lleida el Studi Llamp, des del qual va iniciar el seu treball com a dissenyador tipogràfic. Amb els ingressos guanyats en la realització de cartells i fullets, i amb el seu sou com a caporal de l’exèrcit, va crear el 1933 la revista Art, en la qual va agrupar els qui després serien els més interessants representants de l’avantguarda lleidatana, com Josep Viola, Leandre Cristòfol o Antoni G. Lamolla. D’inspiració surrealista i idees atrevides però confuses, la revista confessava en el seu primer número la seua vocació cosmopolita i combativa (el primer editorial indicava que en la capçalera el fotogravador havia oblidat incloure-hi la paraula anti). En ella va publicar Crous-Vidal els seus poemes, articles sobre publicitat, lletrística i impremta, i va dissenyar acuradament les capçaleres i els titulars amb uns mitjans a vegades pròxims a la tipografia visual i caràcters rotunds en què, a pesar de la seua sobrietat, ja deixa veure l’interés per l’elaboració complexa i pel moviment que distingirien la seua etapa tipogràfica posterior. La revista va obrir les seues portes a tots els aspectes de l’avantguarda, des de la dansa o el cine sonor a la fotografia experimental, la il·luminació, l’arquitectura… incloent-hi un llarg article on revisava el panorama internacional de l’art contemporani, traduït per uns dels principals col·laboradors de la revista, Antoni Bonet. En les seues memòries inèdites (parcialment publicades per Josep Miquel Garcia), Crous-Vidal recordava la revista com una obra de “contrabandistes d’idiomes estrangers” i “actius terroristes culturals”, raons per les quals no va aconseguir interessar uns altres mitjans d’avantguarda millor informats ni va ser ben acceptada a Lleida (la frase “Ilerda és una merda” apareguda en la revista, criticant l’adotzenament i la mesquinesa dels seus conciutadans, evidentment no va contribuir a aconseguir suports per a la continuïtat de la revista). Tot i això, la seua habilitat publicitària va aconseguir fer de la revista una plataforma de l’art d’avantguarda de Lleida i de la seua pròpia obra, que va exposar el 1931 a les Galeries Laietanes de Barcelona i al Círculo de Bellas Artes de Madrid, a més de a la seua ciutat natal. Després de la guerra, durant la qual va treballar en la salvaguarda del patrimoni artístic, es va exiliar a França, on els seus coneixements de la impremta li serviren per ajudar la Resistència en la falsificació de salconduits i uns altres documents, i a més va col·laborar en la reconstrucció de rellotges solars a Tarn-et-Garonne. Instal·lat a París, va consolidar ací els seus coneixements de l’ofici gràfic treballant a la impremta Draeger, per a la qual va realitzar projectes en l’estil elegant i objectiu que havia caracteritzat la casa abans de la guerra. En aquesta empresa va entrar en contacte amb Maximilien Vox, una figura avui reconeguda per la seua tasca en la classificació de caràcters, qui sens dubte el va animar a desenvolupar el seu interés per la lletrística en el terreny de la tipografia, els caràcters fosos en plom. Vox era, a més, l’editor de la revista Caractère, una important publicació especialitzada, en els luxosos números especials d’estiu i Nadal de la qual Crous-Vidal va publicar alguns articles en defensa d’una grafia entroncada en la tradició mediterrània i va donar a conéixer les seues lletres, foses per la Fonderie Typographique Française a partir del 1951 i batejades amb noms com “Flash”, “Paris” o “Île de France”, a més de les vinyetes en què destacava la importància de l’adorn i l’arabesc en la impremta. Amb la seua obra —cartells per a Air France, Perrier, botigues de moda, dissenys de teixits i papers, però centrada sobretot en el disseny de caràcters— i amb les seues publicacions, entre les quals destaquen Doctrina y accción o Riqueza de la grafía latina, publicades a França i d’immediat, encara que parcialment, traduïdes al castellà en revistes especialitzades, Crous-Vidal va defensar en aquests anys la necessitat de construir un model de grafia llatina, inspirat en l’elegància, corporeïtat i moviment dels tipus antics mediterranis, i oposat a la sobrietat i estatisme dels nous tipus germànics i especialment helvètics (Vox, qui defensava idees semblants des de l’Escola de Lure, va posar-li el nom a açò de la defensa de l’arabesc enfront el quadrat). Les seues teories aconseguiren una certa difusió sobretot a França i Espanya, on la Fundición Tipográfica Nacional va fondre algunes de les seues lletres i la premsa professional es va fer ressò de les seues propostes, però fracassaren davant la definitiva empenta de les propostes de l’escola helvètica, dominants des de mitjan anys cinquanta, i especialment per la difusió del tipus Univers d’Adrian Frutiger, més flexible i útil que les lletres semical·ligràfiques foses pels defensors de la grafia llatina, i aptes només per a titulars i cartells. La decepció davant aquesta derrota va dur Crous-Vidal a abandonar la seua militància —car el seu caràcter vehement el va fer sempre concebre el seu treball no com un mer professional, sinó com un militant— en les arts gràfiques i dedicar-se a la pintura. Amb tot, el llegat d’un home que va lluitar sempre amb entusiasme i generositat —”I quan alguns diuen, per què tants esforços?, no podem més que contestar: No som com l’avar, que no compra més que guardioles”, va escriure— el podem començar a valorar avui, quan les propostes de l’anomenada Escola Suïssa són qüestionades i des de diferents fronts del disseny gràfic i la tipografia s’està lluitant contra la “misèria estètica” (Émigré) i la trivialització global de les propostes creatives individuals a través de la seua còpia indiscriminada.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram