Exposició

EL SEGLE DE GIORGIO DE CHIRICO. METAFÍSICA I ARQUITECTURA

data d’inauguració

19 Desembre 2007

data de clausura

17 Febrer 2008

Redescobrir Giorgio de Chirico, a quasi trenta anys de la seua mort (el 20 de novembre de 1978). Endinsar-se en els amagatalls de les seues complexes i a vegades hermètiques pintures. Desposseir-lo, finalment, del vestit conservador que li ha sigut, sovint, cosit damunt. Seguir-lo en les seues atrevides variacions estilístiques, en les seues audaces acrobàcies lingüístiques. I desvelar la identitat d’un artista dotat d’una personalitat precària i fugissera, que sap entregar-se a moltes màscares: s’enreda en un embolic de felices contradiccions, se sostrau a tota rígida coherència, per a acollir, en si, actituds i tensions. Davant de nosaltres es delinea el perfil d’un pintor que Jean Cocteau ha descrit com un assassí, hàbil en un primer moment per a tranquil·litzar la seua víctima, i així colpejar-la després per darrere. Un traïdor que es remunta a memòries llunyanes. I, al mateix temps, entra en contacte amb les experimentacions de les avantguardes. Es vincula a records distants. I, al mateix temps, incidix fortament sobre les formes i sobre les estratègies de la sensibilitat contemporània. Esta urgent actualitat emergix, de forma particular, si s’examina el diàleg mantingut amb l’espai de l’arquitectura. Savi custodi de l’art de saber compondre (i descompondre) les formes, De Chirico beu en un vast arxiu d’arquetips, fet de figures sòlides com places, torres, arcs i columnes. I també de motius lírics com ombres, buits, silencis i perspectives transgredides. Un alfabet que és sotmés a modificacions inesperades i a jocs alienants. Es tracta d’un sil·labari que, de forma no sempre evident, influenciarà significatius territoris de la recerca projectiva del Novecento. Des de les etapes del rappel à l’ordre a les fases d’allò postmodern. Dels partidaris de la tornada a una austera monumentalitat als protagonistes del desconstruccionisme, dels creadors de les ciutats del silenci d’època feixista als profetes d’una arquitectura dissenyada, lliure d’obligacions i deures. Estes atmosferes travessen El segle de Giorgio de Chirico. Metafísica i arquitectura. Una exposició que es presenta com una espècie de novel·la visual, subdividida en tres capítols. El primer –“De Chirico i l’arquitectura”– indaga sobre la presència d’alguns estilemes constructius en les teles dechiriquianes. El segon –“L’arquitectura i De Chirico”– es deté en els reflexos i els ecos exercits per l’obra del Pictor Optimus sobre la poètica de projectistes de diverses tendències, des dels anys vint fins hui. El tercer capítol, finalment, cobrix el viatge fotogràfic de Gabriele Basilico en distints llocs italians densos d’empremtes i d’assonàncies metafísiques. Fullegem les pàgines d’una narració per imatges, entre indicis i il·lacions, entre pistes i indicacions, per fregar a penes els secrets d’una història desconeguda. I, no obstant, l’enigma roman. El gran assassí continua fascinant-nos i desorientant-nos. Encara ens ferix.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram