Eduardo Arroyo

Exposició

En esta nova mostra retrospectiva, Eduardo Arroyo, un dels grans artistes espanyols contemporanis, mostra el seu treball dels deu últims anys. Una època d’intensitat i creativitat imparable, i d’extensió internacional de la seua obra. Al llarg dels trenta-un quadros i vint-i-dos escultures que la integren, podem seguir l’evolució d’este genial artista, des de la gran exposició del Reina Sofía de 1998 a l’última i recent individual, Anónimos Sominona. El notable pes de l’escultura és una dada molt significativa. Encara que a Arroyo sempre li ha temptat, com a conseqüència de la seua lluita pugilística amb el quadro –amb el pla i la pintura–, el salt al volum, és en estos últims deu anys, potser a partir de la instal·lació a Robles de Laciana del seu estudi d’escultor, quan Arroyo s’estén en el treball de la pedra, en la intervenció en estos cantells que tenen a vegades aspecte de trouvées, per a traure’n, o afegir-hi, tant fa, la figura i la història –el mite, el tòtem– que necessita per a contar una història. Així, la sèrie de l’Unicornio de Laciana (Alicorn de Laciana), o de la Novia de Muxiven (Nóvia de Muxiven), ens farien creure en un panteó propi, mític i antic, enclavat en les muntanyes de Lleó. Perquè tant l’escultura com la pintura d’Eduardo Arroyo són literàries, i açò és un elogi sense fissures. Literari vol dir que li interessen els continguts, i que considera una obra carregada de significats. L’artista s’apropia de la tradició, dels mites i els emblemes per a contar la seua pròpia història referida directament, o d’una manera ambigua, al present. I ho fa amb metàfores plàstiques, sempre complexes, que han anat evolucionant temàticament. Ara seran històries europees, des dels contes de fades a la patrística, des de la mística a les icones de masses, amb uns leitmotiv molt precisos. Imatges com a paraules recurrents, com a preocupacions recurrents que enllacen sense solució de continuïtat amb tot el nucli metafòric de la seua obra anterior. La nova sèrie Fantomas és un exemple d’apropiació d’un tema i també de suports previs –quadro sobre quadros– enfrontats moltes vegades a la manera més recognoscible del pintor. Una exposició que ens mostra la vitalitat i profunditat d’un dels nostres artistes més universals. I la seua reflexió necessària, irrenunciable, que, com demana per a l’art Gaston Bachelard, “inquieta sense treva a la raó”.