Doric

La sèrie va ser fonamentalment concebuda com una celebració de la contribució de la cultura grega clàssica a la humanitat. Les obres encarnen una metàfora de l’arquitectura grega “els espais entre les columnes són un espai per al pensament, per a la llum, per al qüestionament i el creixement” escriu Scully. Els tons clars i foscos intervenen en un joc complex de solidesa i ombra. Sens dubte, Atenes és la inspiració global de la sèrie, però el paper de Mooseurach -localitat prop de Munic on Scully té un estudi- també és crucial. Ací va començar la creació de les pintures, sobre una paret molt concreta que l’artista va acabar per considerar essencial per al procés, “…ací va ser on vaig fer les pintures “Doric”, i les pintava ja entrada la vesprada quan a penes podia veure el que estava fent. M’agrada eixa claredat”, explica. És cridaner que la solemnitat que Scully buscava per a les obres “Doric” estiguera forjada en la llum del bosc bavarés, que per a evocar la ciutat i les gents que són per a ell la verdadera pedra angular de la humanitat no necessitara estar en una gran metròpoli sinó rodejat d’arbres. Hi ha una poderosa força emocional en la seua evocació literal del crepuscle que ens remet directament a l’esperit sensible i l’ambient de Doric Night i Doric Dusk (ambdós de 2011).    En les últimes obres de la sèrie, utilitza una gamma de negres d’una riquesa molt superior a l’emprada durant molts anys; recorda les seues pintura negres de mitjan i finals de la dècada dels setanta, productes d’un confés “romanç de cinc anys” amb l’art minimalista. Com explica: “Les pintures negres em van ensenyar a crear les pintures Doric”. Per a Scully, el negre és indubtablement un color. En això està en deute amb un dels seus herois artístics, Henri Matisse, encara que també hi ha una connexió clara amb les tardanes pintures grises i negres d’una altra influència clau, Mark Rothko. Una altra font fonamental es troba en el que Scully denomina els “negres sumptuosos” dels pintors espanyols del segle XVII, en concret, de Francisco de Zurbarán. La busca de l’austeritat en la sèrie “Doric” està en deute amb la mestria de l’extremeny en l’ús de distints tons de blanc. “És una relació metafísica amb els materials molt estranya, la qual és essencial en tota la meua obra: la relació entre la materialitat i la llum”. Igual que en els hàbits religiosos de Zurbarán, els blancs en les pintures “Doric” són extraordinàriament delicats en els seus tons de nombrosos matisos.  El ritme és essencial en la sèrie, en 2009 Scully se sentia cada vegada més frustrat amb la tela i va decidir pintar sobre Alu-Dibond, un material compost format per dos fulles d’alumini i una capa central de polietilé. Scully ha comparat el sentiment de pintar sobre el metall amb la secció de percussió d’una banda de jazz, inevitablement es produïx un ritme hipnòtic que el permet sumir-se en les marques que fa. Scully sabia des del principi que volia que les pintures “Doric” constituïren “una gran sèrie que estiguera molt concentrada i no tinguera ramificacions en altres pintures, que fóra independent”. Per a aconseguir-ho, ha recorregut les experiències pictòriques viscudes durant la millor part de mig segle, apel·lant moments dispars de la seua pròpia història i, com sempre, revisitant l’obra d’artistes del passat pròxim i distant. L’inici de la sèrie “Doric” és, per tant, al mateix temps una addició d’estes riques fonts i un nou episodi extraordinàriament fèrtil en l’obra de Scully. Respecte a la sèrie d’aquarel·les exposades pintades en la dècada dels huitanta, l’artista escriu: “Vaig passar una setmana en l’illa de Simi en 1984. Com sempre, quan viatge em fixe en les cases on viu la gent. Contemplava els edificis de Simi i estos expressaven una monumentalitat neta i senzilla. Així que vaig fer una sèrie d’aquarel·les mentres estava allí. La segona que vaig pintar (8.10.84) era més o menys una vista fidel d’una gran finestra que sobreeixia d’un penya-segat. Havia llogat un apartament sobre un penya-segat que mirava cap al mar. La terrassa era plana i blanca, en contrast amb el blau i el groc del mar i l’arena. En la major part d’estes aquarel·les hi ha finestres i insercions arquitectòniques. Inequívoques divisions geomètriques que acaben amb Simi Morning, una aquarel·la groga, blava, marró i blanca que vaig pintar el dia abans d’anar-me’n. Tot estava influït per Simi. Tot reflectia el classicisme incrustat fins en la més senzilla de les estructures. I, per descomptat, està la llum, constant i serena…” .