Cveto Marsi?

En la seua obra, la naturalesa és essència pura. És la meditació sobre el primitiu, l’originari, un ecosistema en què conviuen grans dualitats: records i estats d’ànim, memòria i esperit. En este sentit, el seu procés creatiu es pot definir com una performance sense terme transportada al llenç, sense límit en el maneig de la matèria. En conseqüència, el gest deixa la seua empremta, la seua càrrega emocional en la massa pictòrica, a la qual modifica i modela imprimint sobre ella les seues remembrances de cada lloc i la vivència que extrapola del paisatge. En la seua trajectòria artística poden distingir-se diverses etapes. A mitjan anys noranta del segle XX, va realitzar una pintura de caràcter expressionista en què els colors vius i pinzellades multidireccionales van ser-ne els protagonistes. En els primers anys d’este segle, va fer la seua aparició una temàtica subtilment figurativa, en què s’albirava lleument l’acumulació matèrica, però en què prevalia la busca d’uniformitat i partició del llenç entre el cel i la terra, entre l’incorpori i el físic. De vegades, afloraven en estes teles formes d’objectes soterrats en la matèria, com a símbols d’una mitologia personal que deixava pistes per al seu desxiframent. A partir de 2002, la superfície de la tela va quedar abarrotada per taques de pintura, superposades entre si i aplicades amb els dits en diferents orientacions, en les quals Marsi? va experimentar amb gammes de colors i els títols de les quals va vincular al llot, al fang, a les aigües salines, a la terra. A poc a poc, especialment a mitjan d’esta primera dècada, va introduir-hi les taques esfèriques, ovulets acumulats que evolucionarien fins a convertir-se en nius. Nius que representarien “la llar, la pàtria, però també el llit germinal vinculat a la terra, a la pròpia sang, a la família, a la vida”, segons paraules de Fernando Zamanillo. Primer com a esbossos evocatius i després com a performances constructives, estos nius queden documentats en la mostra per les fotografies i la vídeoinstal·lació de Petra Paula Merino. “La necessitat d’expressió no té explicació racional, és íntima, instintiva. És un impuls primigeni que naix des de l’experiència viscuda, des de dins cap a fora. És única, personal, íntima, encara que tracte de realitats que formen el no personal.”Cveto Marsi?