Cristino de Vera: essència i fugacitat

Durant cinquanta anys Cristino de Vera ha realitzat un impressionant treball com a pintor, resultat d’una admirable tenacitat, projectada al llarg de la seua trajectòria artística, en la qual han quedat patents els seus dots extraordinaris com a artista, reconeguts per la crítica especialitzada. No és possible reflectir la història canària de la pintura sense les diverses pàgines dedicades a Cristino de Vera. Cristino de Vera (Santa Cruz de Tenerife 1931) s’ha passejat amb soltesa amb molts i variats canals artístics que enfilen, amb ell i amb la seua obra, el prim fil crucial del memento mori, la qual cosa fa reconéixer el contemplador de la seua pintura, no sols innominades empremtes arqueològiques, sinó referències a les vanitas barroques, a Böcklin o a Morandi. La seua obra resulta per tant un continu recorregut travessat per una obsessió macbethiana: la mort. I al voltant d’esta certesa es mou tot un univers creatiu que beu de fonts poc habituals. La seua obra és la trobada amb la memòria vertical que nodrix i habita en la creació artística, llegat existencial que ha sabut rumiar amb la silenciosa i intensa concentració d’un místic. Este és un adjectiu que li han adjudicat amb freqüència, ja que el seu treball naix de l’austeritat i la poesia, i se sosté en una iconografia molt personal que sempre conduïx a una reflexió espiritual, i que passa per la mort com a únic tràmit cert i inevitable. Encara que és ben cert que Cristino de Vera va tindre una primera etapa on va conrear el paisatge i el dibuix, i les seues inquietuds semblaven caminar per altres sendes. Tota la dilatada trajectòria de Cristino de Vera li assegura una concepció intemporal des de la qual fa servir tot el seu saber enciclopèdic en els seus arguments, tant liricoartístics com verbals. Conviu de manera natural amb els grans mestres del pensament de la història universal i amb les seues experiències mundanes realistes que han format un home ric de sentit i sentiment. Cristino ha rebut múltiples guardons, com la Medalla de Oro de las Bellas Artes i el Premio Nacional de Bellas Artes el 1998 en reconeixement a la seua immillorable carrera artística. El 1997 va cedir gran part de la seua obra al govern de Canàries amb l’única condició que esta fóra exposada per a gaudi i coneixement de tots els canaris i ara, novament, presenta mostres de la seua delicada generositat donant a l’IVAM part de la seua obra que podem gaudir en esta exposició. “Jo em sent deixeble de Cézanne, però va ser molt forta la impressió que em va produir la pintura de Zurbarán quan la vaig vore al Prado”, afirma el pintor canari. I és que sembla que va quedar sorprés per una metafísica de la llum, sempre misteriosa, que ha perseguit de manera conscient en tota la seua producció, portant esta experiència als seus extrems fins aconseguir el silenci més absolut; “molts artistes tendim a l’harmonia del silenci, que només arriba amb la mort”, confessa De Vera. Jo pense que l’obra de Cristino ens ompli de llum.