Construir, habitar, pensar

Esta exposició, que s’apropia del títol d’una cèlebre intervenció de Martin Heidegger, planteja una aproximació a les relacions entre art contemporani i arquitectura. Més enllà de la cultura de les façanes i del vertigen de l’espectacle es desplega un pensament i una pràctica constructiva que planteja el problema de l’habitabilitat en un món que, encara que està ideològicament globalitzat, revela moltes desigualtats. Necessitem aprendre de nou a habitar al si de la complexitat sense recórrer a les solucions uniformes o a la complaent tendència neodecorativa. Potser l’acostament entre artistes amb llenguatges diversos i arquitectes amb plantejaments renovadors permeta visualitzar els fragments del mapa de la nostra vida en comú. La vivència contemporània és la del no lloc, a partir del qual s’establixen distintes actituds individuals: la fugida, la por, la intensitat de l’experiència o la rebel·lió. La història transformada en espectacle llança a l’oblit tot allò “urgent”. És com si l’espai estiguera atrapat pel temps, com si no hi haguera una altra història que les notícies del dia o de la vigília, com si cada història individual esgotara els seus motius, les seues paraules i les seues imatges en l’estoc inesgotable d’una inacabable història en el present. El passatger dels no llocs fa l’experiència simultània del present perpetu i de la trobada de si. Però al mig de la “vaga dels esdeveniments”, en esta submissió permanent que, segons Debord, té la seua arrel psicològica en l’adhesió generalitzada en el que està ací, es poden trobar restes desconcertants, llocs en la vora dels no llocs. Al costat d’una important selecció de projectes arquitectònics es presenten, en esta mostra, fotografies, instal·lacions, videoprojeccions d’artistes contemporanis de l’àmbit espanyol, portugués i llatinoamericà. En estos creadors batega el desig de generar llocs, però sobretot de pensar la vida en comú i l’experiència subjectiva que podem tindre en un temps en què tot sembla dislocat. Amb uns plantejaments que no exclouen la lucidesa ni, per descomptat, l’actitud crítica, tant els artistes com els arquitectes ens forcen a pensar la quotidianitat sense caure en allò merament apocalíptic. Els seus projectes i visions no són, ni molts menys, totalitzadors, al contrari, revelen una subtilesa per a atendre als detalls i, sobretot, assumixen que en una època de globalització els aspectes locals són decisius.