Exposició

Claudio Zirotti. Without Time

data d’inauguració

15 Desembre 2011

data de clausura

12 Febrer 2012

Les peces de Claudio Zirotti mostren l’instant. Eixe instant subtil en què el ser humà gira la mirada sobre la seua vida –i com el Sísif de Camus– “tornant cap a la seua roca, contempla una sèrie d’actes desvinculats que es convertixen en el seu destí, creat per ell, unit sota la mirada de la seua memòria i prompte segellat amb la seua mort”. Així que parlar de l’instant és parlar de l’infinit, ja que l’instant és el present continu i el “Temps del món” es replega en un simple instant. Des que naixem i aprenem a respirar som sers narratius, som la temporalitat de la carn. Temporalitat que hem d’assumir i acceptar, encara que no sempre siga fàcil. Les “mitologies personals” d’este artista modenés establit a València, es troben en gran manera allunyades de l’actual panorama crític i institucional. Les seues pintures no desafien tant la “interpretació” com l’apatia, és a dir, eixa incapacitat contemporània per a gaudir dels detalls, d’eixos regals subtils que ens obliguen a deixar de costat el que acostuma. Enfront de la narcosi del banal es traça, afortunadament, una línia de resistència, “without time”, a pesar de tot. La seua actitud plàstica, aliena a les modes o als discursos “ortodoxos”, és tan obsessiva com coherent; coneixedor del “que passa” no vol contemporitzar merament, sinó donar regna solta a un imaginari de plegaments i retorns, on la variació és el joc de la xicoteta diferència, d’allò subtil que no deixa de tindre una presència imponent. Zirotti ha desplaçat la seua estètica des de plantejaments pròxims al transavantguardisme a una tonalitat completament personal en la qual l’abstracte és, literalment, escriptura o, millor, una grafia en què troba, com ha indicat en distintes ocasions, una “llibertat total”. L’obra de Claudio Zirotti pot ser entesa com un sismograma de les sensacions, fruit de la comprensió de l’esdeveniment com a mescla del conscient i l’inconscient. Les seues obres, les seues “roques”, ens recorden un origen vital, traspassen allò epidèrmic, ens interpel·len directament. No són, ni de bon tros, narratives; al contrari, són una mena de seqüència d’instants o de presències en què el simbolisme mobilitzador és, ni més ni menys que el temps, allò que erosiona o inclús esculpix. Els “records” pictòrics de Zirotti són intensament abstractes, sense perdre per això un àpex de la seua rotunda concreció. L’impuls dominant no és melancòlic sinó vitalista, desbordant, com si coneguera el secret per a escapar de l’angoixa d’eixe sense temps. La pintura de Zirotti introduïx l’escriptura i la insistència numèrica del pas del temps; el poètic adquirix una dimensió reduccionista i concreta, com si els gestos i les condensacions imaginàries foren versos o, millor, estades, en un procés evidentment rítmic que ens permet tant el reconeixement com la pèrdua, el retorn i la dissolució. A l’instant, als actes, als records que com a roques emmagatzemem en la nostra ment, no se’ls pot desposseir del temps, no se’ls pot arrabassar el que són. Perquè viuen en nosaltres, en la nostra consciència. Consciència desitjada i no desitjada, que ens agrada i ens dol, en moments tan necessària com innecessària; en la qual, el ser humà se submergix per a entendre allò il·legible, per a entendre el perquè del nostre etern pujar. Amb el temps s’ha donat al ser humà un regal dolç i amarg al mateix temps. I les peces de Zirotti són una perfecta reflexió sobre l’específicament humà i etern que viu dins de cada un de nosaltres.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram