Chillida: Medalles

Amb les medalles i els penjolls Eduardo Chillida s’introduïx en eixe grup de grans escultors que deixen empremta en l’orfebreria del segle XX: Francisco Durrio, Julio González, Alberto Giacometti o Alexander Calder. En totes estes peces es poden apreciar les característiques fonamentals de l’escultura de Chillida: la simplicitat, el joc dels límits i la interrelació en connexió amb l’escala humana. Basant-se en la simplicitat, Chillida elimina els elements sobrants i innecessaris de la imatge. Estudiant els límits definix l’espai. Per a Chillida el límit “és el vertader protagonista de l’espai; com el present, un altre límit, és el vertader protagonista del temps”. Des de principis dels seixanta, Chillida realitza esta orfebreria dirigida quasi exclusivament a l’entorn familiar, són les seues peces més íntimes. Els formats són irregulars i estan foses en plata i en or avantatjat –or de 19 quirats, l’aliatge del qual contenia més plata que coure, per això el seu color, com en les peces arqueològiques d’or mesopotàmiques, etrusques o asteques. En els penjolls i medalles es poden distingir dos grups: les medalles figuratives –la creu, Sant Cristòfol i la maternitat– i els medallons de caràcter abstracte. En les primeres, Chillida investiga les relacions organitzatives entre la línia i el pla, en les segones les relacions repetitives entre discontinuïtat, ordre i ritme, ja de plans, ja de textura. En la realització Chillida ha utilitzat el vell mètode de la cera perduda, ajudat per joiers. Estos van evitar la més mínima manipulació de les ceres tallades, gravades o doblegades per Chillida, sense utilitzar abrasius, sense polir les peces. D’esta manera, els ritmes, la textura i la cal·ligrafia quedaven intactes i corpòriament presents.