Bernadí Roig

L’exposició Shadows Must Dance reunix una selecció dels treballs realitzats per Bernardí Roig (1965) durant els últims cinc anys. Estes obres són una continuïtat del teixit reflexiu que Bernardí Roig ha desenrotllat al voltant de l’excés de llum, la ceguesa, la impossibilitat de la mirada, el desacord i la invisibilitat i les seues metàfores. Escultures en alumini, bronze o resina de polièster, realitzades a partir de calcs de persones del seu cercle, que mantenen els ulls tancats enfront d’una llum que les cega i els torna de forma vertiginosa a la seua pròpia soledat, una soledat malferida pel magatzem de derrotes en què s’han convertit els seus caps. Figures aïllades, algunes congelades per un fred aterridor i sotmeses a la pressió de la seua absència d’identitat; unes altres suspeses en l’espai i envoltades en un blanc metafísic que tot ho cobrix, ens conduïxen a assumir definitivament la bancarrota de la paraula, la certesa que no hi ha comunicació possible. Què seria de la veritat, es pregunta Bataille, si no fórem capaços de vore allò que excedix la nostra possibilitat de vore? Venim d’una tradició que ha construït amb les imatges de la llum i la il·luminació algunes de les figures fonamentals del pensament. A l’antiguitat, els clàssics s’arrancaven els ulls per a vore, i la ceguesa, enfonsant el subjecte en la més profunda foscor, propiciava les visions. Estos treballs ens parlen d’una mirada obturada que configura un territori extrem al qual ens han llançat en la insubornable empresa d’obrir els ulls, i de la qual som captius en la mesura que continuem sent fills de la modernitat. La ceguesa produïx visions que el subjecte modern administra per a vore. En esta atmosfera visionària coberta per incerteses, aparicions i dobles fantasmàtics, Bernardí Roig traça un espai fronterer entre el somni i la realitat, un lloc definit per l’absència de garanties on ancorar les conviccions. A més de la voluntat narrativa i la seua meticulosa posada en escena, en esta sèrie d’obres s’aprecia una fascinació pel Barroc i la seua tendència més teatral: “M’interessa el Barroc i el seu sentit escenogràfic. Sóc acusat constantment d’excessiu i obsessiu perquè entenc la imatge com un condensat d’experiència incomunicada i esta convulsió desordenada possiblement em porte a l’exageració. Aquells que defenen la contenció dramàtica estan fora del meu llinatge de preocupacions. No hem de témer l’excés, possiblement l’única manera d’acostar-se a una cosa, encara que hi ha molts que preferixen, encara hui, el pantà del formalisme fossilitzat. És el teixit del llenguatge amb el desig el que convertix el subjecte en un esdeveniment relatat. Jo necessite este relat per a construir estes imatges i posar-les en escena.” La llum que emeten estes peces no és una llum que les il·lumina, més prompte al contrari, és una llum que impedix que les veiem, i que per tant només servix per a continuar construint l’espessor de la nostra ceguesa. Però no com a absència de visió, sinó com a possibilitat de representar, precisament, aquella cosa sostreta a la mirada que configuraria la mirada interior. En els treballs de Roig esta mirada interior, i la seua posada en escena de connotacions minimalistes, és el baluard de resistència a esta hipervisibilitat que hui és la forma definitiva d’exterminar el valerós acte de mirar. “M’interessa l’espai teatral que inventa el minimalisme, on l’escultura perd el pedestal, es resitua entre els objectes i es redefinix en termes de lloc. Però una vegada aprés açò, el minimalisme em deixa d’interessar perquè consuma el model formalista de la modernitat. És idealista, reductor i amnèsic. I jo sóc un fill de Pompeia que assumix l’herència visual del cristianisme, la idea de l’encarnació i no puc oblidar que el roig d’un vas de Creta conté la memòria de l’última posta de sol. (Dan) Flavin utilitza el fluorescent com a material, precisament, per a desmaterialitzar l’espai i a mi em servix com a metàfora per a construir una narració. Hi ha una pulsió de significat en el meu treball que passa per la figura, per situar la figura en l’espai i esperar que succeesquen ficcions.”