Exposició

BERNAR VENET

data d’inauguració

18 Maig 2010

data de clausura

11 Juliol 2010

En 1966 (als 24 anys), Bernar Venet va viatjar a Nova York per primera vegada on, uns mesos més tard, s’instal·laria per sempre. Allí es va formar durant el període conceptual i postminimalista conegut per la “desmaterialització” de l’objecte. Es va veure seduït per una exposició d’escultura americana contemporània que va tindre lloc en el Whitney Museum of American Art, on artistes minimalistes, com Donald Judd, Dan Flavin, Carl Andre i Sol LeWitt, van cultivar la inexpressivitat industrial, van prestar atenció a la superfície en compte de l’interior, i van rebutjar les implicacions profundes en favor d’una superfície percebuda i present. Dins d’eixe esperit, Venet desenrotllaria Tubes, de 1963; però amb esta obra es va orientar cap a una altra direcció, cap a l’estudi de la relació entre els elements escultòrics i pictòrics en el context de les teories del semiòleg francés Jacques Bertin.Per a Venet la història de l’art havia evolucionat fins llavors dins dels límits de la polisèmia i pansèmia, o dit d’una altra manera, entre la representació i l’abstracció. Ara la qüestió era alliberar l’art dels capritxos de la subjectivitat, de l’estètica i de la participació de l’artista en l’acte de la creació i, per tant, donar la màxima importància al codi conceptual intern de l’obra. Així va començar a fer ampliacions en blanc i negre que il•lustraven fórmules matematicogeomètriques i va iniciar la seua col•laboració amb l’astrofísic Jack Ullman de la Universitat de Colúmbia. Venet va realitzar deu gravacions de conferències científiques, que es van succeir entre 1967 i 1969, i les va presentar com a obres d’art seues; després d’això va prometre que abandonaria la seua activitat artística i així ho va fer durant sis anys després del seu retorn a França en 1970. Un fet semblant a l’exercici del grup Art and Language de publicar un assaig com si es tractara d’una obra d’art, que va tindre lloc en dates semblants, entre 1966-67.L’origen d’este comportament es troba en Duchamp, el qual en els anys vint va divulgar la falsedat que havia deixat l’art pels escacs. Per a ell, l’art havia d’esforçar-se per conéixer més que per complaure, és a dir, l’artista havia d’abandonar el sentiment estètic en favor de la cognició. En els anys seixanta diversos artistes van proposar formes diverses d’escapar de l’estètica, com per exemple la lletjor (Joseph Beuys), la performance antisocial (Vito Acconci), l’anàlisi crítica (Joseph Kosuth), el land art (Dennis Oppenheim), etcètera. Venet aniria més enllà que els seus companys. El seu ús de la tricotomia semiòtica –pansèmia, polisèmia, monosèmia–, extraient la monosèmia de la categoria del significat i elevant-la al cim, suposava un canvi estructural en el panorama teòric. No obstant això, després de deu anys, el procés es tancava dins dels seus propis límits i Venet va tornar a la creació artista, encara que no sense un cert malestar. La seua nova obra va partir d’una regressió destinada a abordar certs aspectes del corpus conceptual que havia deixat de banda. Es tractava de paràmetres formals minimalistes que integraven l’expressió de les proposicions monosèmiques a manera de complements, els quals va dotar de gran poder visual, però sense eclipsar la neutralitat informativa de l’obra, com per exemple en la presentació de textos sense diagrames.Interconnectat amb estes qüestions sorgix el romanent formal de l’obra antiformalista: el problema de la línia. D’una manera o altra, totes les obres sobre suports visibles, fins a les més abstractes on la reducció conceptualista aconseguix el seu punt més alt, continuen utilitzant línies i estes entaulen relació amb l’aspecte del suport. Pintors minimalistes, entre ells Ellsworth Kelly i Frank Stella, van realitzar els seus llenços amb forma (shaped canvas) contraposant d’esta manera la forma pictòrica a la forma del suport. Les sèries que Venet va realitzar entre 1976-77 proposen temes (angles, arcs, cordes, etc.) que determinarien la forma de les obres. Dels suports tallats va passar a les línies que es convertien en el seu propi suport i, en 1978, va exposar arcs i angles retallats de fusta i pintats de negre amb grafit o amb pintura acrílica que es penjaven a manera de llenços. Es tractava de les Indeterminate Lines (Línies indeterminades), anomenades així per a indicar el fet que no s’identifiquen amb cap definició geomètrica concreta.El següent llindar a superar va ser el desplegament i visualització dels volums d’eixes línies rectes, arcs, angles i línies indeterminades en un espai tridimensional, amb què orienta la seua activitat cap a l’escultura monumental en acer. Un material com l’acer li permetria situar estes peces sobre el sòl sense contradir la seua estàtica natural. Bernar Venet es va convertir d’esta manera en un escultor que experimenta amb les innumerables possibilitats que sorgien de la combinació i disposició d’estes entitats tant dins de l’espai expositiu com fora. A poc a poc també va anar incorporant una escala cada vegada més gran quant als mitjans materials utilitzats de manera que s’enfronta a un nou problema, el de l’objecte en oposició a la seua producció. En el futur, Bernar Venet s’esforçaria sense parar per a evitar els artificis i confiar a l’estàtica natural la composició de les seues escultures. Cada una de les seues sèries escultòriques expressen diferents nocions de l’interés de Venet en la matemàtica de l’orde versus el caos. Actualment les seues obres es troben instal·lades en places i jardins públics de tot el món.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram