Exposició

Ben Nicholson

data d’inauguració

25 Abril 2002

data de clausura

07 Juliol 2002

A la primera meitat del segle XX, Anglaterra va produir un reduït nombre d’artistes de veritable importància internacional, però cap més important que el trio format per Henry Moore, Barbara Hepworth i Ben Nicholson. Aquests tres artistes, per damunt de tots els altres, foren els responsables que Anglaterra s’erigira com un dels focus de l’art modern. Això no obstant, encara que els tres foren uns executants brillants, Nicholson en va ser la força impulsora. Ben Nicholson va nàixer el 1894, fill dels pintors William i Mabel Nicholson. Criat en una família d’artistes, va rebutjar rotundament l’elegant, però –per a ell– antiquat, realisme de son pare en favor d’una perspectiva més avantguardista. Després del seu casament el 1920, Nicholson i la seua dona Winifred, també pintora, passaren els hiverns a Lugano i els estius a Cumberland, dedicant-se a una frenètica i ràpida experimentació d’estils pictòrics. En els seus viatges d’anada i tornada a Anglaterra, visitaven París per a veure les exposicions més recents. Hi pogueren veure de primera mà les obres de Derain, Picasso, Braque i Cézanne, així com els quadres dels primitius italians. Nicholson va crear gradualment el seu propi llenguatge postcubista il·lustrat en les natures mortes, on les formes es presentaven simplificades dins d’un espai sense profunditat, aplanat. La natura morta va resultar tant un vehicle per a experimentar amb els llenguatges pictòrics com un tema que evocava la seua herència i el seu entorn social. A Londres, Nicholson va ser president de la societat d’exposicions Seven and Five, i a mesura que el seu interés en l’abstracció es va incrementar, va fer que aquesta societat es dedicara únicament a l’abstracció modernista. El 1932, després d’haver-se separat de Winifred Nicholson i d’haver iniciat una relació amb Barbara Hepworth, Nicholson va dividir el seu temps entre Londres i París, on Winifred vivia amb els seus tres fills. En aquesta darrera ciutat va prendre contacte no només amb Braque, Picasso, Brâncusi i Giacometti, sinó també amb els principals artistes que estaven dedicats a l’abstracció: Mondrian, Hélion, Gabo, Herbin, Arp i Calder. Va admirar de manera particular l’obra de Miró i de Calder, els discos del qual esdevingueren uns elements importants del seu vocabulari. Mentre que al principi dels anys trenta la seua obra oscil·lava amb delicadesa entre el surrealisme i l’abstracció, vers l’any 1934, després de fer el seu primer relleu tallat, Nicholson va rebutjar el surrealisme en favor de l’abstracció geomètrica, encara que basat en una comprensió de la natura morta. La seua integració en Unit One el 1934 –en la qual es congregaven els artistes dels dos camps– va durar poc, i va adoptar una actitud sense compromisos cap a tot aquell art que no fóra abstracció geomètrica. Va facilitar la presentació dels seus col·legues britànics als artistes de París i va ser una de les forces que va estar darrere de la fundació de la revista Axis, l’exposició Abstract and Concrete –que va tenir lloc el 1935– i la revista Circle: International Survey of Constructive Art, publicada el 1937, per tal de promoure el que ell i els seus coeditors –l’arquitecte Leslie Martin i l’escultor Naum Gabo– anomenaren el moviment constructiu. Els relleus blancs de Nicholson, que foren un dels punts culminants de l’avantguarda de la preguerra, expressaven el sabor pel disseny net i la purificació. Aquestes obres eren manifestacions utòpiques durant un període d’ansietat política creixent, una expressió urbana molt admirada pels arquitectes i perfectament a to amb l’estètica que prevalia en els edificis inundats de llum, en els quals el vidre es va convertir en un element important de la construcció. La declaració de la guerra va tenir un efecte perniciós sobre el progrés del modernisme, i els artistes es dispersaren per tal d’allunyar-se dels bombardeigs alemanys. Encara que durant un breu període els artistes refugiats s’havien establert a Londres, molts continuaren cap a l’oest, cap als Estats Units. Nicholson i Hepworth, aleshores casats, es mudaren a Cornualles i, finalment, fixaren la seua residència prop de Saint Ives. Aquesta regió va tenir un impacte immediat sobre l’art de Nicholson. No només va començar a pintar paisatges, sinó que la paleta que colors que va emprar en les seues pintures abstractes i els seus relleus va reflectir la llum brillant u els colors terra de la península. Després de les privacions dels anys de la guerra i de l’aïllament forçat, Nicholson va sorgir de manera triomfant als anys cinquanta en guanyar una successió de premis internacionals per les seues pintures cubistes summament aclamades, en les quals el seu interés per la natura morta i el paisatge va arribar a una harmonia perfecta. Si la natura morta va ser el seu principal interés als anys cinquanta, després de mudar-se a Lugano el 1958 amb la seua tercera esposa, Felicitas Vogler, el major èmfasi el va posar en el tallat de relleus, i va produir una sèrie de magnífics treballs basats no només en la seua percepció de les muntanyes de l’entorn, sinó en els megàlits de Bretanya i en els edificis de l’antiga Grècia. Aquests interessos foren la base d’una sèrie de relleus tallats i pintats a mitjan els anys seixanta. El 1971, Nicholson va tornar a Anglaterra. Després de conéixer Angela Verren-Taunt –una jove pintora– a casa de Leslie Martin, va viatjar amb ella diverses ocasions amb el propòsit de dibuixar. De tornada a l’estudi, va completar un petit nombre de relleus. Les seues obres tardanes mostren una llibertat en les pinzellades que abans no es trobaven en la seua obra i que subverteix la geometria i les línies agudes dels seus tallats de relleus. Va passar els seus anys finals a Londres, on va morir el 1982. Aquesta exposició retrospectiva és la primera que es realitza a Espanya des de 1987 i arriba en un moment en què els artistes i els historiadors d’art estant tornant a valorar el moviment modernista. Seleccionada per Jeremy Lewison, director de col·leccions a la Tate i una autoritat mundial sobre Nicholson, presentara un ventall complet de l’obra de l’artista, encara que el major èmfasi es posarà en els tres períodes clau del seu art: els anys trenta, mitjan dels cinquanta i mitjan dels seixanta. L’exposició consistirà en més de 70 quadres, relleus i objectes que inclouen el magnífic 1951 (Festival of Britain mural), recentment restaurat, ara en la col·lecció de la Tate, i pintat per al Riverside Restaurant. Mai no s’havia vist abans fora de la Gran Bretanya, i durant cinquanta anys va estar fora de la mirada del públic. A més d’un bon grup d’obres de la col·lecció de la Tate, l’exposició inclourà préstecs de molts museus públics i galeries –entre ells Albright-Knox Art Gallery, Buffalo, Nova York, National Gallery of Art, Washington D.C.; National Gallery of Canada, Ottawa; Aberdeen Museum and Art Gallery, Aberdeen; Hirshorn Museum and Sculpure Garden, Washington D.C.; Museum Boijmans Van Beuningen, Rotterdam; San Diego Museum of Art, San Diego, Califòrnia; Southampton Art Gallery, Southampton–, de l’Arts Council d’Anglaterra, del British Council, i de moltes col·leccions particulars.

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram