Arqueologies comestibles

Per mitjà de la màscara, Júlio Quaresma, un artista que ha sentit un enorme interés per l’harmonia i la serenitat orientals, invoca la potència del pretesament primitiu, ens introduïx en la ritualitat africana. Establix una rara (dis)torsió d’eixe gènere que s’ocupa de la pintura dels objectes que no es mouen. Perquè si la màscara “rigidifica” el rostre, no deixa d’estar associada a una ritual, a una performativitat excepcional. Sabem que la màscara no és una realitat “autònoma” sinó que forma part d’un conjunt de ritus i mites, que intervé en moments festius o en sacrificis, que marca l’excepcional i afecta la vivència quotidiana. Eixos “objectes” que condicionen, en tots els sentits, la vida dels subjectes estan col·locats junt amb allò que ens alimenta i adquirixen un to inquietant, com si les naturaleses mortes deixaren de costat el que tenen de decoratiu per a imposar un to qüestionador. Quaresma introduïx en la seua pintura un replegament conceptual, com ja va fer amb les seues particulars imatges del cos decapitat, aquelles visions capitals que furtaven la fisonomia del rostre.  En els imponents bodegons de Júlio Quaresma trobem, junt amb la rotunda realitat de la màscara la també inquietant qualitat de la carn, com eixe enorme costellam que domina quasi la mitat del quadro titulat Vermeer´s Secret Archaeologies, 2013. Eixa carn sedimenta la història de mort, violència, sacrifici i cacera que travessa la tradició de la pintura. Sens dubte, els bodegons de Quaresma també ens presenten el saborós sense deixar d’introduir la inquietud o estranyesa de la màscara, els signes de la vida i de la desaparició, el que ens alimenta i també el que temem, el material i el que tal vegada ens pose en contacte amb el sagrat. L’obra de Júlio Quaresma ha consistit sempre en una indagació dels límits en què la potència del que és visible té a veure amb el que pròpiament no veiem.  Els plans teatrals de la pintura de Júlio Quaresma funcionen com un vel, que atrapa els nostres desitjos, que suggerix que ens trobem davant d’un enigma; medita sobre un gènere tradicional de la pintura alhora que introduïx alguna cosa aliena a eixa tradició com és la màscara africana sense perdre de vista en el seu “excés del comestible” la condició tremenda dels desfavorits de la terra. Les imatges arqueològiques d’este artista ens donen el plaer i el record d’allò altre, de la màgia, del ritual, d’allò que no és idèntic, fan que la nostra mirada es confronte amb una màscara distant i que, no obstant això, ens interpel·la amb una estranya familiaritat. Eixa escena ens devora i, al mateix temps, ens alimenta.