Exposició

Ángel Mateo Charris

data d’inauguració

07 Octubre 1999

data de clausura

02 Gener 2000

Quan un s’aproxima a l’obra d’Ángel Mateo Charris (Cartagena 1962), tarda un poc a adonar-se que es troba davant d’un univers no només original, sinó veritablement màgic, tan particular, a la seua manera, com els creats per Miró, Dalí, Chagall, De Chirico o Hopper. De la mateixa manera que aquests mestres moderns, Charris copsa la idiosincràsia humana amb una despietada i penetrant mirada, fent que els seus desprevinguts espectadors entren i compartesquen la seua singular visió del món. L’exposició que avui ens ocupa se centra, en gran part, en l’obra de Charris des del principi del 1988, quan, en haver resolt ja la qüestió de l’estil i els problemes tècnics més obvis, va poder concentrar-se en les idees específiques que volia comunicar en cada obra. Transformant imatges agafades tant de la cultura popular com de la més selecta, continua pintant en el seu estil representacional, comptant amb que els seus espectadors sàpien reconéixer les imatges familiars i les referències culturals. Incisiu observador de la història de l’art, Charris ha retut homenatge a aquells artistes l’obra dels quals ha estat especialment important per a la seua evolució: Paul Klee, Joaquín Torres-García, Josep Renau o Stuart Davis. La seua irònica actitud cap al canvi constant de gustos a l’art del segle XX inspira aquesta descomunal desfilada; una desfilada que s’acosta al món de l’art i els seus rituals. En situar aquests homenatges a París i Nova York, vol donar a entendre com en aquests dos centres, successivament, han dominat i definit el mercat de l’art del segle XX. Amb una potent imaginació metafòrica, Charris reinterpreta la història de l’art com a espectacle històric i públic, identificant i retent homenatge als mestres del segle, fins i tot quan els manté a distància i ironitza sobre la seua prevalença. Charris, que en els seus dissenys d’ordinador combina i empra amb llibertat aquestes imatges, parla sobre els mitjans de comunicació, sobre la cultura popular, la política, el nou mil·lenni… La seua particular i original visió del món s’estimula quasi amb qualsevol cosa. Absolutament post-modern, respectuós això no obstant amb la tradició, és un artista polifacètic, decidit i destinat a crear el seu propi univers. I això és exactament el que està fent, recolzat pel seu enginy, la seua gràcia i la seua ingenuïtat…

Compartir

EmailFacebookTwitterInstagram

Adjunts

EmailFacebookTwitterInstagram