Amadeo Gabino

L’exposició d’Amadeo Gabino que es presenta al Centre Julio González és la primera retrospectiva realitzada sobre la seua obra i ha estat concebuda directament amb l’artista. Centrada en la producció escultòrica, la mostra constitueix una aproximació a la singularitat plàstica del seu autor, a partir de les primeres escultures no figuratives que produeix entre el 1960 i el 1965 i que desenvolupen una estètica pròxima a conceptes constructivistes per a endinsar-se a continuació en el període més personal els inicis del qual es poden fixar vers el 1966, amb la participació en la XXXIII Biennale di Venezia, i que ha continuat fins avui mateix, com demostren les peces recents, algunes d’elles pensades per a aquesta ocasió. El catàleg publicat amb motiu de l’exposició està il·lustrat amb reproduccions de les obres exposades i ofereix una visió global de la tasca creadora d’Amadeo Gabino més enllà de la pròpia escultura, prestant atenció també a la seua activitat en uns altres camps, com per exemple el disseny i el gravat. En les seues pàgines s’inclouen textos de Peter Baum, José Corredor-Matheos, Manfred Fath, Patricia Molins, Manuel Vicent i del comissari de l’exposició, Rafael Prats Rivelles. Amadeo Gabino (València 1922) és un dels artistes més sobresortints de l’escultura espanyola contemporània amb Chillida, Serrano, Alfaro o Chirino. La seua àmplia trajectòria professional, fonamentalment escultòrica -realitzada, sobretot, amb materials metàl·lics-, reuneix un atractiu especial que ha cridat l’atenció dels estudiosos de l’art i li ha permés una considerable projecció internacional. En Amadeo Gabino es dóna la voluntat creadora a través de diverses manifestacions. Encara que més conegut per la seua activitat en el camp de l’escultura, també ha conreat amb un singular vocabulari tant el dibuix com el gravat, la monotípia i el collage. El 1950, al final de la seua ampliació d’estudis a Roma, conclosos els cursos de l’Escola de Sant Carles, és guardonat amb la tercera medalla de l’Exposición Nacional de belles arts de Madrid. Tres anys després rep el primer premi de la Bienal Hispano-Americana de l’Havana i, al següent, el gran premi de la X Triennale de Milà. El 1961 rep una beca de la Fundació Ford, viatja als Estats Units i s’instal·la a Nova York, on coneix Arxipenko, Lipchitz i Calder. En el seu favor figuren dos primer premis de disseny industrial, el dels concursos nacional de Madrid i internacional de València, el 1956 i el 1980 respectivament. Cal recordar, així mateix, el premi del Concurso Internacional de Escultura “Autopistas del Mediterráneo”, el 1974, i els premis de gravat d’Espanya i Mèxic, el 1980. El 1988 li atorgaren el Premi Alfons Roig de la Diputació de València. La seua obra, que ha donat la volta al món en exposicions individuals i col·lectives, es troba representada en una trentena de museus d’Europa i Amèrica, pertanyents a països com Alemanya, Àustria, Bulgària, Xile, Cuba, Estats Units, Finlàndia, Mèxic, Veneçuela i Espanya, entre altres. Convé ressaltar la presència de la seua producció escultòrica en edificis, llocs públics i museus a l’aire lliure: a Caracas, Linz, Mannheim, Sevilla, Madrid, València, etc. Fill de l’escultor Alfonso Gabino, va participar de l’experiència valenciana del grup Parpalló. La seua vocació viatgera li va permetre establir relacions personals amb personatges tan significatius com Marino Marini, Lucio Fontana, Giacomo Manzù, Carlo Carrà, Louise Nevelson, Max Ernst, Alexander Calder, Seymour Lipton, Jacques Lipchitz, Aleksandr Arxipenko, Jesús Rafael Soto i Louis Kahn. La particular aportació a l’escultura constructivista, la pluralitat de procediments en què es manifesta, la voluntat de dur el treball artístic més enllà de la galeria o el museu, l’ús peculiar d’uns certs materials, la relació entre art i tecnologia, són algunes de les característiques que defineixen l’obra d’Amadeo Gabino, la lectura de la qual suposa una introducció a determinades facetes que conformen el fet artístic del segle XX.