Alberto Corazón

L’exposició retrospectiva que l’IVAM dedica a Alberto Corazón revisarà la seua producció des dels anys setanta fins a l’actualitat a partir de huitanta-quatre pintures, escultures i obres conceptuals. A pesar de ser considerat un dels artistes pioners del conceptual espanyol, este cicle de la seua obra és poc conegut, perquè no s’han pogut veure de nou aquelles aportacions experimentals i renovadores del nostre art. Des dels seus començaments, Corazón va compaginar, primer, la producció artística amb l’activitat professional de dissenyador gràfic i, després, amb la d’industrial, sens dubte, una de les personalitats del nostre país més innovadores i rellevants en este camp. Les transferències de plantejaments teòrics i de recursos formals entre el disseny i l’activitat creativa han estat presents permanentment en la seua producció, caracteritzada per l’autoreflexió i la integració de coneixements interdisciplinaris. Les pràctiques desmaterialitzades que Alberto Corazón va desenrotllar en la primera meitat dels setanta, tot coincidint amb el que difusament s’anomena conceptual espanyol o, potser amb més precisió, nous comportaments artístics en l’àmbit de la postavanguarda, estan vinculades a la profusió d’imatges produïdes per l’emergent societat de la comunicació, recolzada en les noves oportunitats de reproducció mecànica i els consums massius. Corazón partix de repertoris iconogràfics dels mitjans de comunicació, que reelabora mitjançant un singular vocabulari expressiu en el laboratori —accentua trames i línies, apura contrastos de positiu-negatiu, integra text i fotografia….— mentres conceptualitza els continguts visuals, a partir de la base teòrica proporcionada pels estudis semiològics i les teories de la comunicació i la informació. El mou un doble propòsit: reconéixer, d’una banda, l’allau d’imatges difoses per la premsa com un esdeveniment d’època determinant per a l’art i, d’una altra, relacionar tant les ruptures lingüístiques plàstiques com la descodificació crítica amb la necessitat de mantindre una nova relació amb eixes imatges quotidianes, banals, anònimes i de qualitat roïna. Els seus projectes Leer la imagen i Documentos —representats en l’exposició per 16 peces com per exemple La paloma. “Homenaje a Picasso” (1972), Iconografías banales (1972), Propuesta para la formalización de una iconografía popular (1973), Aire, fuego, tierra, agua (1972), Academia nocturna (1972), Piraña (1974), La mujer (1975) i Una iconografía de clase (1972)—, imprescindibles per a entendre les noves expressions artístiques de la predemocràcia al nostre país, canalitzen esta sensibilitat singular en el panorama del conceptualisme espanyol. L’aportació a la cultura espanyola que, en l’àmbit de la dictadura, va lluitar per obrir vies de resistència i sensibilitat democràtica, no la va fer només Corazón des del camp de l’art, sinó també des de les iniciatives editorials i de producció i difusió de coneixement, connectades amb les noves pràctiques. Així, Ciencia Nueva i Alberto Corazón Editor-Comunicación són dues aportacions col·lectives d’indubtable vàlua impulsades per l’artista i dissenyador madrileny, amb la vocació de contribuir a construir una societat moderna, oberta i democràtica. En les realitzacions gràfiques, verdaderament singulars en la seua època, s’apliquen fórmules lingüístiques de les seues investigacions conceptuals, mentres que la línia editorial de les publicacions difon continguts humanístics, socials i polítics progressistes i inèdits a Espanya. Els anys huitanta són un parèntesi en la producció creativa de l’artista, que tanca la crisi del conceptual per a dedicar-se a la professió de dissenyador, amb la qual cosa evoluciona de la identitat gràfica a la corporativa i el disseny industrial, a l’empara de les noves possibilitats, necessitats i encàrrecs que sorgixen de la renovació democràtica. El 1992, Corazón es reincorpora a l’escena plàstica amb una exposició privada, Estrategias del agrimensor, en la qual mostra escultures, sobretot —s’inclouran 12 peces en l’exposició—, però també pintures, que responen a una gramàtica construïda sobre un objectualisme de caràcter ritual i simbòlic, depurada formalment. Iniciarà, així, una pintura emblemàtica, d’arrel expressionista, basada en traços de dibuix esquemàtics i primitius, que sustenten narracions misterioses o investigacions pictòriques del mestre en el taller, i que a l’exposició estaran representades per peces fonamentals com ara Retablo del nómada (1992), Caída en el silencio II (1995), Vigília del muchacho que va a ser herido (1995) o Estrategias para recordar los sueños (1996). A més d’una sèrie de pintures sobre la naturalesa fetes el 2002 i en els anys següents —ruscos, solsticis, embarcadors de mineral, tempestats…, de les quals es mostraran 20 obres—, planteja una extensa investigació a l’entorn del gènere de la naturalesa morta, que continua fins als nostres dies —s’han inclòs 20 peces en l’exposició—. Alberto Corazón reflexiona sobre la relació entre dibuix i color, representació i arquetip, construcció eidètica i fórmules retinianes. Dóna continuïtat als seus plantejaments sobre la percepció i la iconografia, alhora que, en el marc d’una pintura culta, aborda problemes de composició estretament vinculats a la identitat icònica del gènere i la seua comprensió. Les últimes naturaleses mortes, àmpliament representades en l’exposició, encarnen una pintura sostinguda sobre l’efusió cromàtica, l’objectualitat i la llibertat en l’organització de les figures. Mediterrània i hedonista, l’obra més recent, al·ludix a la creació d’un espai estrictament pictòric, propi de la pintura-pintura, connotat amb trets d’innocència i de felicitat. La flexibilitat amb què es perfilen les icones i s’articulen les relacions cromàtiques i formals oferix, en els quadres de 2007, un horitzó d’evolució en el qual la naturalesa morta reinventada es fon amb construccions paisatgístiques, nascudes d’una frontera fluida i porosa, en què la força de les hibridacions desafien els estereotips de les imatges i el sedentarisme de la visió.