Exposició

ALBERTO BAÑUELOS. La litúrgia de les pedres

data d’inauguració

30 Setembre 2009

data de clausura

10 Gener 2010

Alberto Bañuelos naix a Burgos l’any 1949. Des de la seua infantesa li van atraure els pinzells, i manifestava uns dots especials per al dibuix, prompte es trasllada a Madrid i es matricula a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Complutense, on simultanieja la seua carrera amb les classes de dibuix en acadèmies privades i aprén les tècniques clàssiques. El 1978 ja té estudi propi on durant tres anys realitza el seu progrés intel·lectual, avançant del figuratiu a l’abstracció més absoluta. En 1982 crea la seua, primera escultura, es tracta d’un tors, realitzat amb una pedra d’alabastre. Els torsos estan presents al llarg de tot el recorregut del escultor, ja que apareixen sempre que acaba una etapa i s’inicia una altra, com una espècie de marca en la senda. És durant estos anys quan realitza una estada formativa en les mítiques pedreres italianes de Carrara i on respira, aprén i es nodrix de l’ofici del marbre. En les peces de Bañuelos hi ha ecos de tots els megàlits i monòlits erigits durant el neolític i l’edat del bronze. Els menhirs, els dòlmens i túmuls de Carnac, los Millares d’Almeria… Totes estes grans i mítiques pedres del passat graviten en la proposta de Bañuelos. Perquè totes le pedres que ha erigit l’home des que tenim notícia dels primers monuments d’este tipus obeïxen a uns mateixos oferiments, que no eren uns altres que homenatjar els seus déus, els seus difunts o inclús la realització de qualsevol tipus d’actes en la terra per a reclamar l’atenció del cel. Entre la Tierra y el Cielo va ser el lema davall el qual Bañuelos va reunir una exposició itinerant que va recórrer Mèxic entre els anys 2006 i 2008. Per l’alçària cada vegada major de les seues peces, ben bé es podria dir que Bañuelos és un dels que pretenen comunicar-se, per mitjà de les seues pedres, tant amb les altures com amb els seus espectadors en terra. Acabada la seua etapa d’aprenentatge, deutora, segons diu José Marín, de l’obra d’Henry Moore “en el seu afany d’explorar els materials amb la intenció que les figures adquiriren una acusada fluïdesa en les formes”, ja es registra en la sèrie Quilla –la qual coincidix amb el que este crític ha definit com l’etapa de “la primera empremta personal sobre la seua obra”– una tendència a elevar-se que constituirà una constant fins a la seua última obra, en la qual les pedres adoren el cel. Hi ha peces tan exquisidament polides com els Torsos i les Lunas que trobem en la trajectòria d’este escultor, però molts d’estos Torsos i estes Lunas, igual que les seues Quillas, sorgixen d’una pedra a penes desbastada o la perforen. I és que al llarg d’estos vint-i-cinc anys d’activitat artística que ara celebra, després dels seus inicis treballant amb altres materials més donats a les formes fluides, Bañuelos s’ha decantat inexorablement per la pedra. Les seues pedres, a més, exhibixen amb orgull les seues abruptes formes que evoquen deliberadament les produïdes pel metamorfisme. La seua obsessió per la pedra –alabastre, basalt, granit de Zimbabwe, marbres iugoslaus i de Carrara, pedres de Calatorao– que transporta, fragmenta i modela sense ajuda de ningú, també acosta a l’escultor a aquells artistes de la nit dels temps. És més, la seua tendència a la pedra l’ha abocat inevitablement a la talla, que és una tècnica, si més no, àrdua, enfront d’aquella en què s’agreguen elements a la peça o a la de modelar en matèria blana, endurida després per mitjà del procediment que siga necessari. Encara que el mateix artista trau importància a este desafiament, perquè és el treball el que li procura assossec. La contemporaneïtat d’este artista burgalés és tanta que el seu afany per la pedra, després d’haver-se donat a conéixer amb estes formes fluides de la sèrie Juegos (Jocs, 1983-84), sintetitza de forma meridiana esta peripècia que, en els últims anys, ens ha portat a tots d’una ja llunyana fascinació per la tecnologia a l’actual comunió amb la natura. Pel que fa al purisme i a la universalitat, el mateix Bañuelos s’ha preguntat en alguna ocasió si la seua recerca de la perfecció de les formes és una inquietud estètica o una categoria moral. Açò es pot entendre com a purisme perquè acosta a l’ascetisme dels místics castellans i el situa quasi en la direcció del Camino de perfección de Teresa d’Àvila. Però l’artista també és universal perquè es registren en la seua obra, certes concomitàncies amb creadors tan llunyans a l’ascetisme castellà com alguns artistes anglosaxons. En este sentit, cal cridar l’atenció sobre Spiral Jetty (Dic en espiral), realitzat el 1970 al Great Salt Lake d’Utah per l’escultor nord-americà Robert Smithson. Recordat per Bañuelos en la seua obra-instal·lació més recent, Homenaje a Smithson (Homenatge a Smithson), 2009, mostrada per primera vegada en esta sala. 2003 també és una data important perquè inaugura este nou període anunciat, el de la desconstrucció, en la trajectòria de l’artista. És en este moment, quan estudia els angles, que Bañuelos s’adona del llenguatge nou que sorgix quan realitza talls en les pedres. Recorre a cudols i els partix, els inclina, els desplaça, els refà… “És com reinventar la vida una vegada darrere l’altra. Jacques Derrida en parlava. Jo desfaig les pedres i faig una cosa diferent amb elles. La vida és això, establir una nova mirada sobre una cosa ja existent”, assenyala l’artista, i continua reflexionant sobre el que s’amaga darrere de les coses trencades, sobre el que canvia, es transforma o fluïx. Hi ha alguna cosa de filosofia oriental en les seues paraules. La seua tècnica és com tallar una fruita en trossos o com obrir una porta i deixar que aparega la seua ànima. És el mateix que succeïx quan les pedres, tancades durant milers d’anys, són tallades i davall apareixen unes altres formes, uns altres colors. “L’element sorpresa és fonamental i jo reconec que sempre m’ha agradat jugar. L’artista no abandona mai la infància.” L’exposició, que no pretén tant ser un recorregut cronològic per les obres acabades d’Alberto Bañuelos com ser el reflex d’un camí viu, mostra les peces vinculades al seu taller de treball, on les obres acabades conviuen amb unes altres que encara són projectes o models a escala -Estantería. Maquetas (Prestatgeria. Maquetes), s.d.- que li permeten a l’escultor jugar, pensar, evolucionar.

EmailFacebookTwitterInstagram