José Villa

Exhibition

La reacció dels sentits dels espectadors és el que busca l’escultor cubà: tot el seu treball artístic es fonamenta en el domini dels mitjans de l’ofici i pretén estimular el sentiment i les idees del públic, el seu encantament a través de l’organització sàvia i subtil de les sensacions. Villa pensa en imatges i a través de la tècnica d’execució. La sensorialitat llatina com a substància, doncs, d’esta mostra de tretze escultures en espiral que constituïxen un dels punts de màxima arribada de l’art cubà. L’escultura de Villa és per a ser gaudida; quan construïx fonts públiques, monuments al palau dels Pioneros o al cementeri de l’Havana, columnes d’automòbils esclafats en Ciudad Juárez o rodes de metall amb escales de pedra a la Universitat Politècnica de València, monuments a José Martí al passeig de l’Havana madrileny perquè xoquen els cotxes en El dia de la bestia (Álex de la Iglesia, 1995), quan fa tretze espirals perquè gaudim a l’IVAM, estes qualifiquen amb la seua bellesa formal, amb la seua imponent i misteriosa presència material, el paisatge ciutadà, la sala d’exposicions, el jardí públic o privat, i es constituïxen immediatament en aspectes seus, d’una banda com a objecte de contemplació interessada, de gaudi sensorial en la mirada detinguda i anhelosa de les seues formes, i d’altra banda com a element constitutiu del mobiliari urbà o privat, i s’equipara llavors en la seua objectualitat, diferenciadament als arbres, els altres elements de la casa, les tanques publicitàries, els edificis, les parets de la llar o els automòbils que transiten les calçades. Quan Jorge Luis Borges reprenia la sentència verlainiana argumentant que la música i els estats de felicitat «…volen dir-nos alguna cosa, o alguna cosa van dir que no hauríem hagut de perdre, o estan per dir alguna cosa…» pareixia referir-se a les espirals metàl·liques de José Villa, en les quals les superfícies llises o patinades de l’acer, les constants voltes cap a l’interior o la impressió de retorciment concentrat de l’univers voregen el pas dels visitants i els perseguixen, i generen un ambient que pareix voler anunciar «la imminència d’una revelació». Mils Davis (1926-1991) va afirmar una cosa que hui agradaria molt al nostre escultor: La verdadera música és el silenci i totes les notes no fan més que enquadrar eixe silenci. L’espiral de Villa, so congelat en el metall, matèria organitzada en línies rectes que es retorcen sobre si mateixes, acer trencant –de la mateixa estirp que les armes manuals destinades a segar la vida de qui se’ls enfronte– que esberla l’espai amb els seus volums compactes per a destrossar-lo en una successió d’interioritats perpètues, enquadren el silenci del lloc buit que rodegen, però també assenyalen amb la seua presència la potència de tot l’aire que les circumda per a qualificar-lo com a verdader mutisme conformat en el temps del seu recorregut, i generen una dialèctica de preguntes materials i respostes buides, de llocs per a ser ocupats per l’espectador en referència permanent als acers concèntrics, de demandes abandonades i contestacions corpòries que qualifiquen la sala de l’IVAM on estan ara col·locades –com més tard, cada una d’estes definirà l’espai íntim o públic en què s’allotge– per a conferir-li una aparença –i, consegüentment, una essència– reformulada en espiral, en roda quadrada, en acer.