entre el mite i l'espant. el mediterrani com a conflicte 81 un mar en calma que invita a travessar-lo; o en The Lovers I, 2008, en què dos vells, oxidats i inservibles vaixells encallats prop de la platja es recolzen l’un en l’altre per no acabar d’enfonsar-se. Són fotografies que ens ajuden a entendre el viatge no tant com un recorregut físic, sinó com un trànsit mental (cultural, ideològic…) que va molt més enllà dels quilòmetres que separen dos països, o la distància que puga haver-hi entre les dos vores. Una idea un tant melancòlica que imbrica la urgència d’haver de partir amb el desig de romandre, la qual cosa origina, sovint, el més profund desarrelament personal et trobes on et trobes. Un doble sentiment de pertinença i estranyesa que també podem trobar en l’artista Adrian Paci (Albània, 1969), quan reflecteix en la seua obra els esdeveniments dels immigrants albanesos que van a Itàlia (o a altres països) a la recerca d’una millora social. Però les seues existències estan sempre amenaçades per una supervivència incerta i, per això, sovint desitgen tornar prompte a la seua pròpia ciutat, amb la qual cosa podríem dir que són vides en trànsit, d’anada i de tornada. Així, en el seu conegut vídeo Centro di Permanenza Temporanea, 2007, el títol del qual es refereix als camps de detenció italians per als immigrants il·legals, Paci mostra un nombrós grup d’individus de pell fosca (com es cuida molt bé de mostrar-nos en els seus primers plans), i vestits amb roba de treball que caminen en fila (algun fotograma recorda les files de presoners caminant un darrere de l’altre), i van pujant a una escala de metall de les que s’utilitzen per a accedir als avions. A ple sol, amb actituds molt serioses i amb rostres molt atents i temorosos, observem aquest grup de treballadors (quasi tots són homes) en
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above