124els mediterranis: mirades enfrontades la vida, a la integritat física, a la llibertat, en relació amb el que pretenen evitar, l’arribada irregular a les nostres fronteres. Parlem de danys en necessitats bàsiques, en béns jurídics primaris, en drets humans universals: a la vista d’aquests danys podem dir que les fronteres signifiquen hui risc de mort, mort. Hi ha qui negarà aquesta premissa al recordar-nos de forma pragmàtica que, al cap i a la fi, el Dret és només una altra forma de la violència. Els seus arguments són coneguts: no és en si el Dret violència institucional? No és aquest el sentit real del weberià <monopoli de la violència>, que significa monopoli del Dret en tant que instrument de coacció i sanció? no està ací el vincle entre Dret, poder i por, el recurs a la por com a vincle polític instintiu (tant almenys com l’instint gregari, de ramat, la voluntat de ser serf)? no és això el que ens anticipava la màxima jurídica primus in orbe deos facit timor, una constant de la teoria política, des de Grècia als nostres dies, que enuncia la força de la por com a factor d’obediència? No ens imposa aquesta conclusió un examen realista, com el proposat per Ross en la seua polèmica amb Kelsen sobre la nota distintiva del Dret, que no seria la validesa, sinó la seua eficàcia coactiva? Fins i tot en l’art se’ns transmet aquesta visió. Per exemple, en la mirada sobre el Dret com a violència expressiva, almenys en les societats originàries, que tan plàsticament reflecteix Eastwood en el diàleg de la seua premiada pel·lícula Unforgiven (Sense Perdó), entre el pistoler/xèrif Little Bill Dagget (Gen Hackmann) i el pistoler English Bob (Richard Harris), mentres aquell propina a aquest una terrible palissa:
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above