els mediterranis: mirades enfrontades 115 Mediterrani: mite, raó, mercat, imperi Des que l’eminent filòleg Wilhem Nestle publicà en 1940 el seu monumental Del Mito al Logos2, en què, en diàleg crític amb els físics, els eleàtics i sofistes i Plató, però també amb Nietzsche, explica el naixement de la filosofia a Grècia com un esforç d’emancipació de la raó respecte al pensament mitològic, obra d’aquests primers filòsofs, no podem separar la trilogia —mite, raó, filosofia— d’un altre concepte clau, el de Mediterrani. En efecte, el Mediterrani apareix com l’espai natural, el "líquid amniòtic" de la civilització o, almenys, de la tradició cultural que s’apropia en termes d’identitat de la civilització occidental, la nostra civilització, i arriba a autodefinir-se com “la” civilització. "Mar entre terres", implica la relació dialèctica constitutiva entre tres terres (Europa, Àfrica, Orient) que històricament es resol en la mateixa relació entre dos civilitzacions, dos visions del món que en realitat s’impliquen mútuament alhora que pugnen entre si: Orient i Occident, que s’alimenten una a l’altra, com ho fan el Sacre Romà Imperi i l’imperi Otomà, el de la Sagrada Porta, encara que acaben resolent la seua pugna multisecular —política, comercial, religiosa i cultural— amb l’hegemonia del segon, que arriba a imposar la seua pròpia versió de l’Orient, aquest orientalisme tan sàviament descrit per Edward Said.3 Va ser la tradició romana la que va portar al seu cim aquest espai originari de la cultura, unint-li les dimensions d’àmbit del comerç, de l’intercanvi i, per tant, de la riquesa, clau de la prosperitat de l’imperi i fins i tot de la noció mateixa d’imperi. Certament, no són els romans els primers a acumular aquestes dos dimensions,
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above