quan el mite engendra i'espant 101 Les declaracions van ser prudents i mancades de voluntat en el que hauria d’haver sigut un suport substancial a l’enfonsament de les dictadures (cosa que contrastava amb les incisives declaracions pronunciades dos anys abans en ocasió de les manifestacions de la societat iraniana contra el seu règim). La Unió Europea no es va separar substancialment del guió nord-americà, si bé, després de la seua inexplicable absència inicial durant les revolucions (l’alta representant Catherine Ashton no va aparéixer fins a un mes després de la caiguda del president tunisenc Ben Ali), des dels àmbits europeus s’entonava una espècie de mea culpa per haver marginat les reformes polítiques a favor dels acords de seguretat amb els autòcrates àrabs, i amb la declaració conjunta d’Ashton i Barroso del 8 de maig de 2011, es van limitar a reestructurar sense gran entusiasme la política europea de veïnat d’acord amb el nou escenari àrab. La manifesta falta d’entusiasme occidental pel canvi en el món àrab i pel benefici dels seus ciutadans es va mostrar en la pèssima gestió del cas sirià i en el beneplàcit concedit al colp d’estat militar egipci que va posar el final definitiu a aquesta efímera esperança popular d’adreçar el seu sentiment de desgràcia. I amb el fracàs es va obrir un nou espant. El retorn a la deriva despòtica, l’intervencionisme caòtic dels actors regionals i internacionals en els conflictes (Síria, l’Iraq, el Iemen), la interpretació del conflicte entorn del sectarisme sunnita/xiïta, l’oblit de l’ocupació palestina, i una nova extensió del terror sobre aquesta humanitat medioriental. Però lluny de donar resposta política, social i humanitària a aquests problemes clau, només la lluita militar contra l’ISIS s’ha imposat, a pesar que és d’aquests altres problemes de què es nodreix el nou enemic.
Entre el mite i l'espant
To see the actual publication please follow the link above