Presentació del llibre “Crónicas de Bolsillo” de Carlos Maiques

DIMARTS, 19:00 H. IVAMLAB

28 Març 2017

gratuït

Carlos Maiques (València, 1971) És llicenciat en Belles arts i ha sigut becari Erasmus en Southampton. Premi INJUVE 1999. Premie Fundació Divina Pastora 2015. Ha publicat en diverses editorials nacionals i internacionals, com Sins Entido, De Ponent, Tusquets i Steinkis. Ha exposat, entre altres espais, en Galeria Luis Adelantado Centro Centro, En breu inaugurarà en Espai Visor. Col·labora amb l’associació cultural Plutón.

Presentació de Anja Krakowski

Carlos i jo ens coneixem des de fa molts anys i ens vam conèixer per una casualitat, per un malentès. Des d’aleshores les casualitats i les estranyes coincidències, a més de divertir-nos, són part del que ens ha anat unint al llarg del temps. Encara que Carlos va sobrat de germans magnífics, per a mi, a més del meu millor amic és de la meua família.

Per aquest motiu, més que escriure una introducció, em naix donar-li les gràcies per ser d’aquelles poques persones que, caminant sempre embolicades, tot i això, sap arreglar-se-les per a estar sempre allí.

Carlos sempre està on el necessiten (per a xarrar, per a alçar els ànims, per a mudar-se de casa) però alhora sembla estar per tot arreu -a voltes distant i a voltes molt present. Aparentment a Carlos sempre li sobra temps, de la mateixa manera que li sobra talent. Però sé que açò no és del tot així, perquè allò que sembla provenir de l’excés i de la facilitat té a veure amb el sacrifici, amb el treball dur i amb tindre molt clares les prioritats de la vida.

I des d’aquesta gratitud i des de l’admiració (i sospite que no sóc l’única que ho sent) va nàixer el Projecte SWAP que vaig organitzar fa una mica més d’un any, quan vaig pensar que no estaria de més reflexionar sobre aquella de les moltes facetes de Carlos Maiques que potser siga la més coneguda i popular (però no menys enigmàtica) de regalar temps i atenció a través de xicotets dibuixos, a voltes amb ànims d’entaular una conversa amb coneguts o desconeguts, per acostar-se o per a mantenir les distàncies (encara que el vertader motiu sempre serà el seu propi secret).

I estenent la reflexió a un plànol més pràctic i tangible, i volent involucrar a més gent i facilitar les trobades i retrobaments, li vaig proposar intentar tornar a reunir el major nombre de dibuixos disseminats en lloc desconegut, perquè la gent tinguera l’ocasió d’intercanviar i compartir aquells xicotets fragments d’instants d’un altre temps.

Al seu torn, el fet de reunir tots aquests dibuixos narraria en forma de crònica discontínua les històries viscudes de gent unida mitjançant fins traçats sobre uns papers que guarden certes similituds, però que també reflecteixen moments i records tan singulars com a especials per a qui es veu retratat en ells.

La convocatòria va ser molt concorreguda i els seus resultats es reflecteixen en aquesta publicació, en el bon acolliment pels participants en la convocatòria, en l’alegria de reunir-se i més, important encara, en l’emoció de Carlos (qui fins al final, en realitat fins ara mateix, guarda certa reticència pel que fa a la meua comesa).

EmailFacebookTwitterInstagram