Ara fa cent anys de la invenció del collage, de la seua difusió en l’espai artístic internacional en qualitat d’una hàbil i sorprenent estratègia figurativa enfrontada obertament amb la tradició il·lusionista: el cànon constructiu de la representació visual europea. Sembla, per tant, que ha arribat el moment oportú per a la presentació, a manera d’inventari, de l’esplèndida col·lecció que posseïx l’Institut Valencià d’Art Modern, una institució que, tant en este com en tants altres camps de l’experimentació artística, va apostar fort, des dels seus inicis, per la comprensió i interpretació de les propostes artístiques emergents formulades al fragor de la batalla estètica radical a principis del segle XX. El collage va ser una idea, potser una boutade en les seues primeres temptatives, forjada entre l’atzar i la ironia per Picasso l’any 1922, qui va trobar la complicitat immediata de Braque. Va despertar de seguida l’entusiasme de Juan Gris, també un artista avançat de la pintura cubista. Amb el temps, el collage ha arribat a convertir-se en el confí del territori comanxe d’allò artísticament incorrecte, en la closa decisiva per a qualsevol inventiva formal, renovadora i audaç. De l’expressionisme al surrealisme, l’avançada militant del fotomuntatge i la feridora publicística bèl·lica. Els projectes provocadors del dadà i les intermitències del jazz, ja en el moment dels ballets russos i les aspres dissonàncies del cabaret, que quedarien mal encaixades i pitjor assimilades sense la desconcertant combinatòria del collage, que vindrà a ser el robust banc de proves en què l’artista demostra les possibilitats d’intercanvi formal, l’eficàcia en suma, de les seues iniciatives més atrevides, per a fer expressiu el material plàstic. Però centrades sempre en l’acoblament híbrid, en l’objectualització formal o senzillament en la vella cerimònia artística del desconcert, arrogant desestabilitzador en el despertar estètic contemporani. Les intervencions plàstiques es espais tancats o en superfícies artístiques diàfanes, la performance participativa, dramatitzadora de rituals narratius o escenografies en clau, i inclús les recents tecnologies capdavanteres recuperen el collage com el sistema de resultats garantits quan es pretén estimular una experiència estètica viva.

El collage és l’art de la sobreexposició, de la unitat significativa forçada entre elements sensible poc ortodoxos i en ocasions antagònics, l’art “de la discontinuïtat, el muntatge i el fragment, allò tallat i allò enganxat.” Convé no oblidar, i és un imperatiu de supervivència per a qualsevol espai artístic públic, que la sensibilitat actual es referma per vies diverses sovint contraposades. Que, ves per on, recuperen el collage, en qualitat d’art i actitud artística, com l’arriscat horitzó de la imaginació que diríem soluble –hui es preferix líquida–, disposada a l’acció en qualsevol esfera ideal de significació sensible. La qual cosa posaria en qüestió una vegada més aquella incisiva observació d’Ortega y Gasset allà pel 1925, cautela en època de ressaca avantguardista: “L’art del passat no és art, va ser art.”

Els artistes i les obres seleccionades en esta secció donen compte en esta ocasió de la densitat del risc assumit per l’IVAM en el moment iniciàtic de la col·lecció. Els artistes són decisius: Schwitters, Moholy-Nagy, László Péri, Hamilton, Rauschenberg, Oldenburg..., per esmentar-ne aquells d’inqüestionable dimensió internacional. A més, i com a guia metodològica que facilite la visita, les obres s’alineen en uns apartats de mer abast descriptiu, apunten un itinerari possible i ens ajuden en l’apreciació de les obres i objectes artístics, sempre singulars i autònoms, i la seua aportació formal a l’enlluernadora endevinalla figurativa capaç de sorprendre encara al visitant més exigent:

I. Matèria. Forma

II. Imatge. Figura

III. Signe i gest

IV. Memòria, tradició i experimentació

V. Relat i acció